Sempre es diu, i és ben veritat, que cada col·lecció és subjectiva. En el cas de la Duncan Phillips Collection també es compleix aquesta dita. Això fa que un es pugui preguntar com és que hi han determinades obres, o que en faltin d’altres. Perquè un pintor està representat en un període de la seva producció i no hi hagi cap  obra d’etapes potser més reconegudes d’aquest artista. A més del criteri d’inversió i d’oportunitat en l’adquisició de les obres, és interessant  intentar entrar una mica en la psicologia del personatge i anar seguint la trajectòria de les adquisicions i els comentaris que va anar fent en relació als pintors. Pels que no hem tingut la fortuna de poder visitar la col·lecció a Washington, recomano una visita tranquil.la pel web, ja que permet apreciar el sentit de l col·lecció i la seva importància, ja que ha sabut barrejar artistes europeus amb artistes americans, aconseguint una visió molt amplia i rica del món de l’art.

M’imagino que ha de ser difícil seleccionar només 60 obres, aconseguint al mateix temps mantenir el relat i el grau de representativitat buscat. Per això tinc el costum de mirar qui ha comissariat l’exposició, i encara que no en se gens, no deixa de ser un acte de reconeixement cap a la tasca realitzada.

Es pot llegir en la presentació de l’exposició:

La mostra està estructurada en sis blocs, des del romanticisme fins a l’expressionisme abstracte. Comptar amb els noms més influents de cadascun d’aquests moviments és una fita en la programació expositiva amb la qual es pot comptar molt poques vegades, una oportunitat excepcional per poder contemplar les obres principals de la història de la pintura dels últims 200 anys. En paraules de Duncan Phillips, “l’esperit compartit per artistes de diferents indrets del món i èpoques diferents ens demostra que l’art és un llenguatge universal”.

Aquesta distribució també lliga amb un dels objectius de Duncan Phillips: decidida voluntat pedagògica. No pretenia  gaudir només ell de les pintures, sinó que arribés al conjunt de la societat i que nous artistes poguessin trobar aixopluc, estímul i reconeixement en la Phillips Collection. És interessant veure com alguna de les obres les va adquirir no va ser perquè li agradessin de forma especial, sinó perquè creia que conformaven un esglaó bàsic dins de l’història de l’art i per tant, les havia de tenir per mantenir un fil argumental lògic de la col·lecció.

Ja he dit que com a col·lecció privada està subjecte als gustos personals. En aquest sentit, es diu que triava quadres perquè li agradaven en si mateixos, no tant perquè formessin part d’una corrent estètica específica. Però s’explica que no li agradava Picasso perquè no estava prou definit, el que sembla voler dir que com no el podia encabir en un corrent concret, no li feia el pes.  Entre la selecció d’obres per aquesta exposició es poden veure els tres únics picassos que va comprar.

És evident que cada persona es situa davant de les obres carregant un bagatge particular. En aquesta línia voldria destacar des del meu punt de vista algunes de les obres que més em van agradar:

.Pierre Bonard. Nude in an Interior
.Pierre Bonard. Nude in an Interior

Aquesta del Pierre Bonard dels voltants del 1935. la vaig situar mentalment al costat del quadre de Picasso. Habitació blava del 1901. Crec que totes dues estan dins del realisme, amb temàtica molt assemblant. Personalment em decanto per aquesta.

L’obra de Van Gogh em va semblar d’una gran tècnica, en el sentit d’utilitzar les pinzellades verticals per marcar el primer pla, passant a les pinzellades horitzontals per donar un altre perspectiva i marcar el canvi de pla. Aquest quadre el va pintar sis setmanes abans de suïcidar-se i certament tens consciència de que estava tancat en un espai sense sortida, sense límits ni cap camí que dibuixes una possibilitat de sortida.

 

 

Van Gogh. Casa d'Anvers. 1890
Van Gogh. Casa d’Anvers. 1890

Mentre no arriba l’exposició a altres indrets, es pot anar fent boca:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.