Hiroshi Sugimoto a la Fundació Mapfre

 

Des de fa una setmana i fins el proper 8 de maig, es pot visitar a l’espai Garriga Nogués de la Fundació Mapfre de Barcelona, l’exposició titulada Black Box d’Hiroshi Sugimoto (1948-…)

Aquest fotògraf japonès que viu a cavall entre Tokio i  Nova York, ens presenta la seva obra, en blanc i negre i en gran format, seguint el seu costum de realitzar sèries.

Una de les primeres coses que sorprèn son els títols de les seves fotografies, que segueixen la tradició conceptual, deixant en la mirada del públic la possibilitat de concretar o no la idea suggerida, o deixar-la totalment oberta. M’ha vingut al cap en Xema Madoz, que no posa títol als seus foto-muntatges per donar  llibertat total a l’espectador. La veritat és que convida a anar més enllà de la representació de la imatge i buscar altres connotacions i altres mons.

És un exposició no gaire gran però que requereix ser mirada sense preses, entrant en les fotografies i permeten que ens envoltin.

Les paraules de Sugimoto:

Vaig descobrir que la càmera és una màquina capaç de representar el sentit del temps

recullen tota una filosofia de vida en si mateixes. Quan afirma que un objecte irreal un cop fotografiat és tan real com la vida mateixa, obre uns horitzons de reflexió importants. Planteja la idea  que la fotografia permet contrastar la vida i la mort i la realitat i la ficció.

L’exposició està estructurada en cinc apartats diferents. El primer en el temps, Diorames, la va iniciar el 1976 i va treballar en ella fins el 2012. Es tracta de fotografies dels diorames existents al Museu d’Història Natural de Nova York. Son frapants. Qui els hagi vist al natural, pot recordar que son absolutament “friquis” encara que aportin coneixement de l’habitat dels animals. Veient les fotografies, és difícil reconèixer els diorames. La quantitat de tonalitats entre el blanc i el negre, els matisos, la riquesa de detalls que es poden apreciar, et porta a mirar amb calma, buscant en cada petit racó un detall o un altre: el resultat és sorprenent. En aquestes imatges entens que encara que es tracti d’animals dissecats o de maquetes, el resultat li dona “realitat”, semblen ben bé fotografies d’imatges en el seu medi. On acaba la ficció i com es barreja amb la realitat?.

El segon grup d’imatges, en sentit cronològic, és el dedicat a les imatges de Cines. També va començar aquesta sèrie el 1976. No podem oblidar que Sugimoto és un artesà de la fotografia i que treballa exclusivament amb imatges analògiques. Va decidir provar de capturar tota una pel·licula de cine amb una càmera amb l’obturador ben obert. Va entrar en un cine i un cop va iniciar-se la sessió, va preparar la seva sàmara. Quan al vespre va poder veure el resultat, es podia apreciar la pantalla en un blanc brillant que feia de punt de llum per il·luminar l’escenari del teatre. La paradoxa era que en aquella pantalla blanca estava recollida tota la pel·lícula: tota una vida fixada en un moment que és ja la mort. Una variació en aquest tema son les fotografies de cines a l’aire lliure, on la pantalla interacciona amb el reflex d’altres llums al cel.

La tercera sala està dedicada a fotografies del mar. Millor dit del mar i de l’aire. Dos elements fonamentals de la vida, que es complementen. Per això les imatges presenten un equilibri entre l’aigua i l’aire, l’horitzó dividint en parts iguales, llum i foscor, contrast. Aquesta sèrie la va iniciar el 1980.

Fulletò de mà de l'exposició

La quarta sèrie és la de retrats. Retrats de figures de cera que representen personatges, uns històrics i altres actuals. Aquí, davant d’una fotografia de Lenin en la posició coneguda d’adreçar-se al poble amb el llibre El capital, a la mà, el fotògraf ens planteja: que és més real, aquesta imatge de la figura de cera, que tothom identifiquem i que ens porta records i històries al cap, o la mòmia de Lenin al mausoleu de la Plaça Roja de Moscou.

La darrera secció és ja la representació de la investigació, del treball que fa el fotògraf de cerca, d’innovació. Es tracta de recollir l’impacte de descàrregues elèctriques sobre negatius fotogràfics, sense la intervenció de cap càmera. La bellesa de les imatges és extraordinària. Tota aquesta tasca investigadora la ha realitzat en homenatge a William Henry Fox Talbot, pioner de la fotografia i inventor del calotip, del que va adquirir un seguit de negatius rars.

La fotografia no és l’únic camp de dedicació de Sugimoto,  també ha intervingut en el terreny de l’arquitectura.

És molt interessant que arribi aquesta exposició que permet conèixer directament el treball d’aquest fotògraf artista.

(Un cop més voldria remarcar que a vegades l’estètica està renyida amb la funcionalitat. Per aquesta exposició les parets s’han pintat de color gris, dons bé, les etiquetes dels quadres son del mateix color. No cal dir res més sobre la dificultat per llegir-les. En tota la planta superior no hi ha ni una sola cadira; és veritat que l’exposició no és molt gran, però no podrien posar un banquet per poder descansar i gaudir de les fotografies?. Segueixo sense entendre perquè s’ha clausurat la sortida al pati de mançana, típic de l’eixample, de grans dimensions i que ajuda a entendre l’estructuració de la ciutat en el moment en que es va construir aquest palauet. M’abstinc de comentar la barana que han afegit a la barana de marbre)

2 thoughts on “Hiroshi Sugimoto a la Fundació Mapfre

Els comentaris estan tancats.