Invernadero de Harold Pinter al Teatre Lliure

Gonzalo de Castro y Tristán Ulloa
Gonzalo de Castro y Tristán Ulloa en Invernadero

M’agrada compartir les meves impressions entorn diferents temes, amb la intenció de que puguin servir de contrast per altres persones que en un moment donat hagin viscut les mateixes experiències culturals o bé que els motivin per víure-les també.
Escriure sobre Invierno, una de les obres del Premi Nobel de Literatura del 2005 Harold Pinter, no és una tasca fàcil. A casa nostra sempre ha sigut un autor molt valorat, posat en escena en diverses ocasions i com reconeixía en Lluís Pascual, sempre que es programa una obra seva sembla que la gent corre a véure-la. No és d’estranyar que ya el dia de l’estrena el teatre estés ple de gom a gom.

L’argument de l’obra gira entorn a com es gestiona una casa de repós des de l’imposició i la manca de respecte cap a l’individu. Tots els personatges juguen el seu paper: l’ambiciós i grimpador, el servil i poca pena, el que gaudeix del poder i de les prerogatives que això li otorga. El paper de la Srta. Cutts em sembla el més inconsistent i tòpic: amant del director i de qui convingui, esquer que s’utilitza quan convê, que sap arribar als punts més débils dels homes que l’envolten, etc. Tenint present el moment en el que va ser escrita l’obra, és possible pensar que aquest paper existia en la realitat, això no treu que a mi personalment, no m’arribés ni pensés que n’aportava algun aspecte important.
Es podria caure en el parany de pensar que aquesta temàtica ja ha estat abordada en diferents ocasions. I si, és veritat que altres obres han tocat aquest tema, però la disecció dels personatges i dels seus caràcters, de l’entorn polític i social se’ns manifesta amb una cruesa i intensitat que ens deixa perplexos en les butaques. És evident també, que depasa les parets d’un centre concret, i que els podem reconèixer en altres institucions d’un país i del sistema mundial en la seva globalitat.
La llibertat individual i col.lectiva es veu en molts moments i sota diverses circumstàncies, posada en qüestió o restringida emprant arguments que no queden lluny dels que es plantegen en aquesta obra. Una societat malaltissament competitiva engendra personatges on la seva ambició personal passa per devant de tothom. La manipulació de les persones per aconseguir objectius no confessables i que queden amagats, no és alguna cosa que ens resulti desconeguda. Per tot això l’obra em va agradar i a mida que hi penso, vaig trobant aspectes més i més interessants.

La traducció del text a càrrec d’Eduardo Mendoza em va agradar moltíssim. La riquesa de vocabulari carregava de sentit cada frase. Era un castellà auster i sonor al mateix temps, ple de matisos, suggerent, que t’arrivaba directament.
Una producció del Teatro de la Abadia, representa sempre una garantia de bon teatre i de bona interpretació, i un cop més s’ha complert aquesta premisa. Les interpretacions impressionants, molt ajustades. Podrien haver caigut en l’exageració i no va passar en cap moment.

Entenc perfectament que el Teatre Lliure estés plé a vessar.

2 thoughts on “Invernadero de Harold Pinter al Teatre Lliure

Els comentaris estan tancats.