Violència de gènere

Sé que la meva aportació al tema és insignificant. Sé que és quasi imposible que la meva opinió arribi a les persones que son maltractadores, però així i tot, no puc quedar-me impasible davant d’aquesta situació. En nou dies de l’any ja han mort tres dones a Espanya, de diferents edats, el que fa més palès que no és un problema d’un determinat tram d’edat, sinó que es dóna en qualsevol moment. Un cop més s’ha constatat que l’existència d’una ordre d’allunyament no serveix per res; l’estamest judicial es pot quedar satisfet perquè ja ha fet alguna cosa, però la realitat ve a demostrar que qui te la intenció de fer mal, persisteix fins trobar l’ocasió.

Aquests dies hem anat seguint les notícies que arriben d’Alemanya sobre comportaments denigrants cap a les dones, tan violacions, com insults, maltractaments o robatoris. Un cop més em ve al cap la cançó de John Lennon, “Woman is the nigger of the world” i en concret quan deia que la dona era l’esclava de l’esclau … Tot acaba convertint-se en una qüestió de poder i de força i de la necessitat de trobar algú al que es considera inferior i en el que es poden descarregar totes les frustracions .

I al costat d’aquestes notícies, un cop més un arquebisbe, un representant de l’església catòlica, el Sr. Braulio Rodríguez, aprofita per afirmar que

frecuentemente la reacción machista tiene su origen en que ella ha pedido la separación

Afegint:

Por muy buenas leyes que existan o salgan de nuestros parlamentos, el ser humano es interioridad y poco se puede hacer si no se cambia por dentro.

En un tema tan important i que afecta a la dignitat de totes les persones, cal sumar esforços i no tirar pilotes fora o, encara més greu, intentar culpabilitzar a qui no pensa igual que un. Es tracta d’una realitat que s’ha d’encarar des de cada una de les seves vertents, sense deixar-ne cap ni una. Calen les lleis, calen mitjans econòmics, cal analitzar cada situació, cal pensar en les criatures en cas d’haver-ne, cal ajudar a les persones que han patit aquesta situació a sortir-ne, a recuperar la confiança en si mateixes, cal eliminar d’un cop per tots l’antiga idea que eren les dones les culpables perquè no complien el paper que els homes els havien assignat. I aquí és indiferent la classe social, prima el sentiment de propietat barrejat amb la frustració de no haver sabut complir el paper que creien que la societat els hi havia encomanat.

Ens podem indignar cada cop que es produeix un fet d’aquests, però un país que no te com a prioritat número ú l’educació, no s’en sortirà mai. Ja ho he dit moltes vegades que no es tracta només d’educació en les etapes escolars, que també, sino al llarg de tota la vida. I en aquesta part hem d’implicar-nos tots: els mitjans de comunicació, la indústria audiovisual, gestors culturals, escriptors, societat en general. Crec que hem d’estar convençuts de que forma part de la nostra responsabilitat personal envers la societat. I mentre es fa camí s’ha de denunciar, no girar l’esquena si passen coses al nostre voltant.

Torno a dir que potser escric amb ràbia i dolor per aquests fets i que algú pot pensar que és una manera de tranquil·litzar la conciència. Procuraré no callar mai i participar per que acabi aquest drama.