45 anys. Pel.lícula per a reflexionar

Una bona manera de començar l’any és anant al cine. Les entrevistes i ressenyes prèvies a l’estrena, els comentaris que persones properes havien fet d’aquesta pel.lícula juntament amb el repartiment, van ajudar a prendre la decissió d’anar a veure 45 anys.

El tema contribueix a que el públic present a la sala tingui una certa edat i en aparença fossin parelles, dones soles o amb d’altres dones i mares i filles. M’ho vaig mirar amb calma quan es van encendre els llums i van anar sortint, i la radiografia aconseguida portava a fer pensar que aquests temes arriben a un sector determinat. Per un dia i una sessió no es pot generalitzar, però si més no, em va cridar l’atenció.

Les relacions humanes i en concret les de parella, amb un gran contingut emocional, tenen moltes cares. No son blanques o negres,  sinó que permeten visions diferents per un mateix fet. Cada persona aporta una història que li ha deixat unes marques, no sempre entenedores pels altres. En aquest sentit, estic convençuda que es podran trobar opinions molt diverses sobre el plantejament i resolució del film. Cal admetre que no deixa indiferent i dóna peu al la reflexió i a la conversa, aspectes fonamentals d’una pel.lícula que vol anar una mica més enllà del pur entreteniment.

El contrast entre les escenes exteriors, amplies, agradables, que trameten tranquilitat, harmonia, que tot està bé, amb les de l’interior de la casa, genera automàticament incomoditat, una sensació de no saber que passa, com si es veiés avenir alguna cosa desagradable o dolenta: et poses en tensió. La càmara aconsegueix de manera senzilla involucrar a l’espectador, el fa estar a l’aguaït. De manera fluida es va passant d’un primer moment plaent al desenvolupament del drama. En aquest intervenen molts factors: la vellesa que es posa de manifest en la malaltia, el cos que no respon, la dificultat d’entendre els canvis que s’han produït en el lloc de treball, no soportar la idea de la decrepitut personal enfrontada amb el personatge de Katya que s’ha conservat congelat, etc.; el desconeixement mutu, la sensació de manipulació que te Kate, la manca d’objectius de Geoff que el porten a intentar llegir un cop i un altre el mateix llibre i fins i tot tenir-ne diverses edicions però sense aconseguir-ho, tot això fa saltar pels aires una relació de 45 anys.

El treball dels actors és extraordinari. Charlotte Rampling i Tom Courtenay donan credibilitat als personatges. Crec que ningú hem pogut oblidar mai les interpretacions de Charlotte Rampling en pel.lícules com La caiguda dels deus de Visconti, Portero de noche de Liliana Cavani, Stardust meories de Wody Allen o al costat de Paul Newman a Veredito final, entre d’altres. El seus ulls i la força de la seva mirada trameten i diuen molt més coses que moltes paraules. Omple l’escena. Vas veient com abandona les certituts per mostrar la fragilitat del personatge. Tom Courtenay broda el paper. D’igual manera que Kate, va transformant-se, perdent la seguretat inicial en mans dels records.

Entenc que 45 Years hagi guanyat diversos premis al llarg del 2015 per la interpretació d’aquests grans actors.

En alguns moments em va fer recordar per la temàtica, films de Bergman o fins  tot d’Allen, encara que amb tractaments diferents per haver estat plantejats en entorns tan allunyats l’un de l’altre, com els països nórdics, EEUU o Anglaterra.

Em va semblar molt ben aconseguida la música. Potenciava cada acció i et preparava per víure-la però sense distorsionar.