Museu Pompidou de Málaga

En dates recents vaig visitar la col·lecció permanent del Museu Pompidou de Málaga. Es pot parlar de la singularitat de l’edifici, del projecte del centre que a més de les exposicions organitza altres activitats culturals, com dansa o concerts, però el que és més important és la possibilitat de tornar a veure obres bàsiques dels segles XX i XXI.

El director del Museu del Prado, Miguel Zugaza, davant la pregunta d’un periodista de com s’ha de mirar un quadre, deia:

 Cada uno con sus propios ojos, …, a favor del uso de la parte del cerebro que está a la vista:los ojos. John Berger reclama una mirada singular para ver cuadros. Mirar arte es un acto personal, de una solemne individualidad”

Estic totalment d’acord. Les persones que ens apropem a l’art amb coneixements només bàsics, el que podem fer és posar-nos davant d’una obra i deixar que aquesta vingui al nostre encontre i ens parli, ens suggereixi idees, aspectes que no havíem vist, que ens faci relacionar-la amb altres obres d’altres artistes, o que ens porti a veure l’evolució del propi autor. En definitiva, posar-nos al davant i amb la ment oberta preguntar-nos: que em diu aquesta obra, on em porta?. Després ja es pot entrar en l’anàlisi: colors, tècnica pictòrica, estil, enquadrament, influències, simbolisme,etc.

 La visita a un museu ha de ser tranquil·la, sense presses, tornant i retornant enrere per poder comparar o fixar en el cap algun aspecte que ens ha interessat.

Seguint aquesta reflexió, em va semblar molt interessant la instal·lació de vídeo de Rineke Dijkstra, I see a Woman crying. Weeping Woman (2009-2010) en el que ens mostra les reaccions que provoca un obra, que no es veu en cap moment encara que sabem que es tracta del quadre de Picasso, La femme qui pleure de 1937, que mostra a Dora Maar i és una al·legoria  de la guerra civil espanyola, en els alumnes adolescents d’una escola que van visitar el museu. Era extraordinàriament curiós veure les diferents emocions que cada un d’ells expressava, les reflexions que feien, la riquesa dels comentaris, i al mateix temps com aquest servien per ampliar el punt de vista d’altres joves. Una mateixa obra i tantes visions diferents.

 Era el compendi d’una actitud de voler anar més enllà de la figura plana del quadre i de tancar el cercle entre autor, obra i públic.

Des de la meva subjectivitat, he fet una selecció d’obres que o bé per ser d’artistes que valoro especialment, o perquè em van cridar l’atenció de forma especial, vull compartir:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.