Rosa Amorós. Despojos i dèries. Fundació Suñol

Vaig aprofitar la presentació que van fer de la col·lecció de Josep Suñol per visitar amb calma l’exposició de Rosa Amorós.

En quant a la col·lecció, es va iniciar el 1976 i en el primer període, es va dedicar principalment al món de l’art internacional i de forma especial als artistes italians. Però mai ha deixat de tenir interès i cura del que es fa aquí, implicant-se directament en l’obra de joves artistes amb els que sempre ha mantingut una relació directe. Bona prova d’aquest interès, va ser la dedicació d’un espai de la seva sala Galeria2, ubicada al barri de Les Corts, a garantir un espai vital i de realització artística a artistes que estaven finalitzant la seva formació. Actualment, la Fundació beca a estudiants proporcionant-los un espai per treballar i quan finalitza aquest període exposa la seva obra en la Fundació.

Amb aquests antecedents, Rosa Amorós va ser una artista que des del primer moment en Josep Suñol va ajudar i estimular, adquirint alguna de les seves obres per a formar part de la seva col·lecció.

L’exposició que ocupa actualment la primera planta de la Fundació, es presenta com una mirada retrospectiva a l’obra de l’artista i estarà oberta fins a finals del mes de gener del 2016. Rosa Amorós és ceramista i moltes coses més. Bona part de la seva obra està feta amb fang amb un clar contrast amb els acabats polits de la ceràmica. L’artista vol que es noti la intervenció de la persona, i es veuen les empremtes que reflexen el treball de modelació. Les preocupacions de Rosa Amorós parteixen de la seva implicació en les idees bàsiques de l’ésser humà: l’origen, la religió, la relació amb els altres i amb les persones de diferents cultures. I és tot això el que intenta manifestar a través de les seves obres. El conjunt de les escultures presents en l’exposició, ens apropen a les seves reflexions sobre la naturalesa humana.

A més de les escultures es poden veure un conjunt de pintures i dibuixos. Tan les teles com els dibuixos empren el negre o el roig. T’identifiques amb la passió, amb la lluita, amb la confrontació d’idees. L’abstracte no deixa de ser una manifestació del dubte, de que no està res fet i beneit. Em va sorprendre molt el guaix Blau II, per la mida i pel color, És dels anys 90 i em va fer pensar que l’evolució de l’artista l’ha portat a centrar-se més en colors que no distreguin, que mostrin l’obra en tota la seva cruesa. Les obres presents a l’exposició corresponen al període del 1994 al 2015. Personalment, m’hauria ajudat a comprendre el conjunt de l’obra el poder tenir una visió des de la seva primera època.

No és una obra fàcil per l’espectador. Les escultures no conviden a ser tocades, a ser acariciades, al contrari, poden causar un cert rebutj. Però és perquè ens enfronta amb la pròpia realitat, amb la part menys dolça de l’ésser humà.

Una visió més professional de l’exposició es pot llegir a: Amb i sense context, d’Àngela Molina