Les noces de Fígaro de Mozart

Durant el mes de novembre es podrà veure a diferents ciutats de Catalunya l’òpera Les noces de Fígaro dins de la temporada organitzada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Ens trobem davant d’una òpera bufa que permet conèixer una mica la situació social de l’època en la que va ser escrita. És important no perdre mai de vista aquest fet, ja que contribueix a comprendre i a ubicar millor l’acció. En aquest cas s’explica un canvi en l’estructura de la societat i en concret de l’aristocràcia, amb una pèrdua de certs privilegis als que tenien dret. Però tot es presenta amb una formalitat i galanteria assumida pels diferents personatges amb tota naturalitat. Devia ser així.

No podem però passar per alt que la primera versió del tema que es va representar a París va escandalitzar al públic, havent de ser “retallada” convenientment per a poder exhibir-se a Viena. Per tant, per molt que es tractés d’una òpera bufa, l’argument no era gens innocent.

Els llibrets de les òperes a vegades semblen passats de moda i que toquen unes temàtiques que queden molt lluny. Però si es reflexiona una mica, ràpidament es poden establir relacions amb situacions actuals. Segueixen havent relacions de domini entre persones de diferent gènere i el que abans es deia dret de cuixa, ara es manifesta per l’abús i la violència.

El paper de Fígaro l’interpreta el baríton Toni Marsol. Com anècdota es pot explicar que va guanyar el premi Eugenio Marco de Sabadell interpretant aquest mateix paper. La temporada anterior se’l va poder veure interpretant Papageno en La Flauta Màgica de Mozart. De dilatada carrera no sorprèn a ningú pel nivell que assoleix en els diversos personatge que interpreta. I aquesta vegada passa el mateix. És sens dubte part important de l’èxit d’aquesta obra en aquest inici de temporada. Al seu costat també trobem a una vella coneguda, Núria Vidal en el paper de Susanna. Ha interpretat diversos papers a Sabadell, Nabucco, La boheme o La flauta màgica. En algun moment va quedar curta de veu, però ho va superar, millorant a mesura que anava cantant. La mezzosoprano Anna Tobella interpreta el paper de Cherubino. Aquest paper és exigent a nivell actoral. Anna Tobella va debutar la temporada passada al Liceu en el paper de Despina a Cossi fan tutte de Mozart.  La potència de veu és molt gran i potser a vegades sembla que manca modulació i expressivitat, no acabant de trametre les emocions i el to que requereix el moment. Des de la meva ignorància crec que cal més tècnica.

Relacionat amb aquest tema, em va venir al cap l’entrevista que van fer a Ainhoa Arteta el passat 23 d’octubre i que es va publicar al suplement Babelia de El País. Entre moltes altres coses va comentar la pèrdua de veu que va patir i que la van mantenir allunyada dels escenaris força temps i que sobre tot la va obligar a començar de nou a treballar la veu. Apuntava un parell de causes. La primera va ser que per la seva joventut li faltava  tècnica i havia de recórrer al muscle, abusant d’ell. En relació també a la joventut, comentava que li oferien papers pels que ella no estava preparada, i que el problema és que és difícil dir que no. Ho resumia d’una manera colpidora:

…me dejé llevar por el mercado.

El mercado es una jungla, cada vez más.

Al mateix temps dibuixa un panorama una mica preocupant:

Y lo que a mí me ocurrió con treinta y tantos le está ocurriendo a gente con veintitantos. Las programaciones dependen mucho del físico y la juventud. Estamos trasladando la lírica al mundo de Hollywood. Los papeles están escritos en la partitura para jóvenes. Y el joven no tiene experiencia, y el que es mayor no da el papel según el director de escena. Cuando empecé mi carrera, hace ahora 25 años, yo estaba sentada en el patio de butacas viendo a Kiri Te Kanawa, a la Scotto, a Pavarotti, a Plácido… Todos tenían más de 40 y allí subían gordos, delgados, feos, guapos. Lo que interesaba era qué hacían con la voz.

Quan sents aquests cantants joves, ja amb gran experiència i amb un repertori ampli en alguns dels casos, les reflexions d’Ainhoa Arteta son molt pertinents. La sort és que els Amics de l’òpera de Sabadell tenen un personatge com Mirna Lacambra que vetlla pels seus cantants.