Nabucco al Liceu

Ahir a la nit vaig assistir a la representació de Nabuco de Verdi al Liceu de Barcelona.
Poques coses a dir quan ja s’ha parlat tant d’aquest inici de temporada, però en tot cas voldria reflexionar sobre algunes de les  que s’han apuntat al respecte.

En relació als cantants. Estic bastant d’acord amb la gent que manté que els cantants no han estat al nivell que s’espera d’un teatre de primera categoria i que cobra l’entrada com a representació també de primera categoria. Això no treu que van haver moments bons, però en general el baríton Ambrosio Maestri va mancar de veu i tenies la sensació de que no arribava i de que no estava còmode. Cal dir que no sembla que sigui l’habitual en la seva carrera, ja que ha cantat en els més prestigiosos teatres i el ser repertori verdià és ampli i ben construït. La soprano Martina Serafin em va semblar que  tenia un recorregut de veu curt i que els greus desapareixien.

El públic. És evident que un teatre com el Liceu que ha vist desaparèixer gran part de les subvencions que rebia, està aplicant una política diferent, a afí d’arribar a més gent i aconseguir un aforament més elevat en els espectacles. Aquesta política que també es tradueix en una diversitat de preus de les entrades, està afavorint l’assistència de persones que potser en altres moments no havien tingut ocasió de fer-ho. Això és positiu. Podrà contribuir a trencar amb l’imatge elitista de l’òpera. Tota acció dirigida a fer arribar la cultura a un nombre més gran de persones, la considero encertada.

En contra es pot dir que a vegades el comportament no és el més adient. En els darrers anys s’ha incrementat en gran manera els aplaudiments en mitj de l’obra. És natural que el públic vulgui expressar la seva complaença, però per altres persones o pels mateixos cantants, pot suposar trencar la concentració o el caliu aconseguit. La part més negativa és quan els aplaudiments es produeixen abans de finalitzar un ària, un duet o qualsevol part de òpera.

Si s’està amatent al director, ja es veu quan abaixa els braços per indicar el final, però no des de tots els llocs és possible veure’l. Potser el més convenient fora avisar de que no s’aplaudeixi durant la representació i que es faci al final. És un tema que a part dels melòmans que assisteixen amb freqüència al Liceu, els molesta.

De la representació de Nabucco, vull destacar l’escenografia (Alison Chitty) i la direcció d’escena (Daniele Abbado). És d’una gran senzillesa i sobrietat, resultant al mateix temps molt efectista. No distreu de la música i de la representació, ans al contrari, la reforça.

I evidentment cal citar l’orquestra amb el director Daniel Oren al front i de manera molt destacada el Cor del Liceu. La directora Conxita Garcia, està aconseguint una coordinació de veus fantàstica.