El triunfo del color. De Van Gogh a Matisse

El passat dimecres vaig anar a visitar l’exposició El trionf del color. De Van Gogh a Matisse, a la recent oberta Fundación Mapfre de Barcelona.

Com he escrit en anteriors apunts, l’edifici Garriga-Nogués l’he visitat moltes vegades quan era la seu de la Fundació Godia. Per això vaig sentir una gran frustració en constatar que no es pot accedir al pati, ni veure les vidrieres i fins i tot que part de les finestres que donen a l’escala principal, han estat parcialment cobertes. També vag trobar a faltar qualsevol referència a l’edifici, ja que ni en la visita guiada, ni en la guia audiovisual, es fa cap menció al lloc. Potser creuen que ja tothom ho coneix , però no és així.

Un altre punt que espero s’arregli ben aviat, és que no hi ha ni una sola cadira al llarg de tot el recorregut. Si es segueix l’exposició amb la guia audiovisual, es triguen unes dues hores en veure-la tota. No cal dir, que al final et vas recolzant a les parets i a on pots. D’aquesta manera no es contribueix a poder apreciar les obres; un altre cosa és si es busca poder dir que tants milers i milers de persones han passat per l’exposició.

Un tercer aspecte que crec és millorable, és la retolació de les obres. Els cartells son de color granate, igual que les parets, amb lletres blanques. Diverses vegades el personal de les sales havien d’avisar a les persones que no s’apropessin tan als quadres, però és que era impossible llegir-les, pel color i per la mida de les lletres.

I si es vol a títol d’anècdota, i que demostra la cuita amb la que s’han fet les coses, els números ubicats al costat de les obres descrites a l’audioguia estan equivocats i donen un paper amb la numeració correcte.

He tingut l’oportunitat de gaudir de diverses exposicions a la Fundación Mapfre de Madrid i del nivell d’excel·lència de totes elles, així que aquests aspectes que he citat amb anterioritat, espero que quedaran resolts ben aviat.

Entrant en matèria moltes de les obres exposades, ja havia tingut ocasió de contemplar-les al Museu d’Orsai. Tens la sensació de retrobar-te amb velles i belles conegudes, de les que pots aprendre i descobrir nous detalls. L’ordenació de les obres fa de fil conductor.

Vaig voler prendre nota d’una frase d’Henry Matisse, 1845 que dóna sentit a aquest ordre:

Un allau de colors no te força. El color només ateny la seva màxima expressió quan està organitzat, quan correspon a la intensitat de l’emoció de l’artista.

o aquesta altra de Van Gogh

El color expressa alguna cosa per ell mateix

Les primeres obres exposades corresponen als anomenats per Roger Fry, post-impressionistes. Seurat va incorporar la divisió de la pinzellada, utilitzant colors primaris o complementaris, de manera que fos el ull del espectador, el que al observar l’obra des d’una certa llunyania, reconstruís el objecte o figura pintat. Exemple clar és el quadre d’aquest autor “Model standing, facing the front”

Les dues obres de Touluse-Lautrec -Justine i The clown Cha-U-Kao- estan enquadrats utilitzant el llenguatge fotogràfic.

Maximilien Luce (1858-1941) sorprèn per la temàtica que aborda: industries i treballadors. Com es pot llegir a la wikipèdia, va ser un anarquista militant i “Tiene su ascendéncia en le mundo obrero de Montparnasse, y se transforma en un paisajista plasmando escenas de barrios industriales y de hombres trabajando en los cuales exalta el esfuerzo. Es impactado por el descubrimiento de los nuevos colores de la Revolución industrial, en particular la del “Sillon Sambre-et-Meuse”.”

L’ obra de Émile Bernard, Madeleine in the Bois d’Amour 1888, es pot situar en un moment de transició del puntillisme cap els Nabís (profetes). Bernard es pot considerar doncs com a precursors d’aquest nou moviment. L’obra de Paul Sérusier, El Talismà 1888, es considera l’obra que trenca amb la forma de pintar que havien iniciat l’anomenat Grup de Pont-Aven. Maurise Denis, considerat el teòric del grup, explicava que “Gauguin había dicho a Sérusier lo siguiente: “¿Cómo ve usted los árboles? Son amarillos. Pues bien, ponga amarillo; esta sombra, más bien azul, píntela de color ultramar puro; ¿esas hojas rojas? ponga bermellón”.”

Em va agradar el quadre de Pierre Bonnard, Misia’s House 1904, per com utilitza els colors plans, sense volum, i com sap utilitzar-los de manera que dirigeix la vista de l’espectador cap on ell vol.

Voldria destacar també l’obra de Felix Vallotton, Interior, woman in blue searching in a cupboard. 1903.

Evidentment, les obres de Gauguin o de Cezane son dignes de ser contemplades.

L’altre gran grup representat en l’exposició és els dels Fauvistes. Aquí cal destacar les obres de Maurice Vlamnick: “Still life 1910”, la d’André Derain: “Charing Cross Bridge” del 1906. Aquesta darrera obra be a ser un resum del puntillisme i del nabisme, donant pas al fauvisme. Vlamnick i Derain  van compartir estudi a París. L’altre gran representant és Henri Matisse amb l’obra Odalisque in red trousers 1924-25.

Vull destacar el quadre de Claude Monet Saule pleureur de 1920-22

És evident que val la pena dedicar una bona estona a contemplar i gaudir de totes aquestes obres. Benvinguda l’exposició.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

4 thoughts on “El triunfo del color. De Van Gogh a Matisse

  1. Comparteixo totalment el teu comentari. Les exposicions son una eina d’aprenentatge, d’aquí la necessitat d’explicacions clares i entenedores. Les visites guiades tampoc cobreixen aquest aspecte, ja que s’aturen només en determinades obres. D’aquí la importància de la informació.
    Confio que en un futur proper es puguin sentir explicacions sobre l’edifici, la vinculació amb el Palau de la Música, les diferències amb altres palauets de la mateixa época, tot plegat fa que miris les coses d’un altre manera. Moltes gràcies pel teu comentari. 😋

  2. Per fi he pogut visitar l’exposició i estic d’acord amb el que comentes. També em va sorprendre veure les finestres tapades. No havia estat mai en aquest edifici i em va donar la sensació que l’havien mutilat en benefici de la mostra. I ja posats, per què no il·luminar suaument els meravellosos sostres? Potser no volen desviar l’atenció de les obres.

    També penso que unes petites notes sobre l’edifici farien justícia. La sala de les vidrieres sí era oberta (potser més gent es va queixar), però hagués volgut saber per a què era la sala, qui va ser l’artista, per què va representar aquell paisatge,…

    Els cartellets dels quadres, com tu dius, provoquen més d’un malentés. És inevitable acostar-te per llegir la minúscula lletra i llavors tens un vigilant que pràcticament s’et llença al damunt per apartar-te.

    En quant a l’exposició, tinc sentiments contraposats. Tot i llegint els plafons em va costar d’entendre les diferentes agrupacions, malgrat les conec. Entenc el fil conductor, però potser un gràfic comparatiu amb un quadre o detall de cada moviment i els trets fonamentals de cada un (més visual, menys text).

    Crec que faria falta indicacions clares del sentit de la visita. Sovint entres en una sala sense haver acabat de veure l’anterior i has de recular.

    Em pregunto si no seria bo limitar l’aforament. 50 persones dins una mateixa sala fan difícil gaudir de les obres.

    Les obres en sí, meravelloses, especialment perquè n’hi havia moltes que no les coneixia. Que vinguin més exposicions així!

  3. La realitat és que d’aquesta manera no s’ajuda a acostar-se a la cultura. A més es perjudica a les persones grans o gent amb mobilitat reduïda. M’agradaria saber la teva opinió quan hi vagis

  4. Gràcies per les explicacions. M’apunto per anar-la a veure. Fas bé d’avisar que no hi ha on seure. Potser sigui una tècnica de màrqueting perquè la gent faci via😉

Els comentaris estan tancats.