Les eleccions del 27S

Demà començarà, o segons com es miri continuarà, la campanya electoral del 27 S. Hem sentit que aquesta campanya tindrà un elevat component emotiu i segur que així serà.

En primer lloc es planteja el sentiment de catalanitat, com a fet bàsic i fonamental, deixant per un segon estadi la part de realitat que ens porta a voler saber que farem després i quin i com es farà el següent pas.

En alguns moments davant de certs plantejaments tan antagònics, es pot pensar que tots hem tornat a l’adolescència, moment de plantejaments radicals, de blanc o negre. És d’esperar que no sigui així i que siguem capaços de raonar, d’analitzar pros i contres i que puguem veure tota la riquesa de matisos que hi ha entre els colors extrems.

Un gran dubte que ens ve al cap, és quan volem pensar en quina pot ser la foto del Parlament de Catalunya l’endemà de les eleccions. Resulta que els que ens prometen arribar a Ítaca son els mateixos que van encetar les retallades a casa nostre (fins i tot abans que a la resta d’Espanya, amb grans aplaudiments per part del govern del PP que posava com a exemple el govern del Sr. Mas). També ens han portat a uns nivells d’endeutament absolutament insuportables. Han iniciat el camí de la privatització de la sanitat pública i de certs serveis, han sacrificat l’ensenyament públic donant suport a l’escola concertada i a l’escola privada, parlant fins i tot del xec familiar com a forma de suport a les famílies en el camp educatiu. No podem oblidar que les retallades en els drets laborals i la nova normativa aprovada en el Parlament de Madrid, va ser amb els vots de CiU. Es pot afirmar que el govern de Catalunya ha prioritzat els trets identitaris per sobre del benestar social i la lluita contra la pobresa.

Algunes de les formacions que sortiran a la foto estan implicades en afers de corrupció i de mal ús del diner públic, encara que s’amaguin en una coalició. Davant de tot això, i responent a nivell emocional, es pot confiar en aquestes persones? És lògic que alguns diguin que no veuen un element diferenciador que els porti a creure que actuaran de manera diferent.

Entre els que ens volen posar la por al cos, vegis el PP , quan els ha calgut han anat de bracet amb CiU, sense que els tremolés el pols. Així doncs, on estan les idees, els principis?

Tothom te clar que l’esclat d’aquesta situació va ser la modificació unilateral de l’Estatut de Catalunya, trencant el sentir del poble, acompanyat de la negació del reconeixement dels trets diferencials (som una nació i tenim una llengua pròpia a la que no renunciarem mai) i de no haver volgut revisar el finançament econòmic. Ningú recorda que el Sr. Mas es va aliar amb el Sr. Zapatero per fer fora al President Maragall i així desvirtuar l’Estatut? Es podría dir que el mal govern d’uns ha portat a la situació en la que ens trobem.

Però tornant al món dels sentiments. Com es pot sentir una bona part de la població quan veu que li han arrebassat la festa de la Diada havent passat a només ser la festa dels independentistes? La gent que havien sortit sempre al carrer en aquesta data, perqué volien participar, que han de fer ara? I quan demanen explicacions sobre coses que s’han fet malament aquí, la resposta és sempre: “els de Madrid més”. On queda l’orgull de poder dir que al marge de tots els altres, a casa nostra les coses es fan bé, que no som uns babaus que ens emmirallen en altres models, sinó que nosaltres tenim el nostre i creiem en els nostres valors i en la nostre forma de fer?

Encara que es digui que la línia de pensament entre dretes i esquerres s’està diluint, segueix existint. I no governa igual la dreta que l’esquerra, en tenim sobrats exemples. L’esquerra no pot prioritzar l’independentisme per sobre del benestar social, el tancament de les diferències socials, la sanitat pública de qualitat, l’ensenyament públic, etc. Si es pensa en tot això no és d’estranyar que alguns vulguin aterrar al mon real i preguntin, sense trobar resposta, quin model de país es vol construir, de quina manera, amb quins mitjans, amb quines persones, com es farà per no caure en els errors que ara s’han fet. Tenim l’experiència de la constitució de la Generalitat, es va començar de zero i s’ha demostrat que no ha estat prou reeixida, ni per nombre de funcionaris, càrrecs, locals o despeses, entre d’altres coses. Sempre s’ha dit que abans de començar a caminar, és imprescindible saber a on es vol anar i que es vol visitar, de quant de temps es disposa, quins recursos es tenen, si es va caminant, o  en tren o en avió, si es va sols i/o acompanyats, etc. No val posar-se en camí sense tenir totes aquestes incógnites resoltes: la possibilitat de no arribar o d’arribar a un lloc equivocat, seria molt alta i amb unes conseqüències nefastes.

Així doncs, les emocions son fonamentals però han d’estar equilibrades amb la raó.