Els refugiats

Davant de la quantitat de pàgines i pàgines que s’estan dedicant al tema dels refugiats de Síria, Líban o Iran, no he pogut evitar pensar que ens esgarrifen quan una cosa ens toca de la vora, sinó ho passem per alt. Ja no es parla de Sudàn del Sud, ni de Somàlia, ni del Xad, ni dels pobles Subsaharians. Això ens queda lluny.

Però quan el moviment de refugiats arriba al cor d’Europa, tothom es mobilitza. Perquè el Papa diu ara que cada parròquia aculli a una família de refugiats i no ho ha dit abans? És evident que més val fer alguna cosa ara que no fer-la, però la hipocresia i manca de coherència dels governs de molts països, fa mal.

Un aspecte que crec cal remarcar i diferenciar és que s’entén per refugiat i qué per immigrant:

Un refugiat (segons defineix a l’article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l’estatut dels refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d’on n’és originari, o bé on hi resideix habitualment, a causa d’un temor fonamentat de persecució per raons d’ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi.

Els immigrants forçosos son:

 Migrants forçats: És el cas de les persones que han de fugir per violència generalitzada, per guerra, per persecució per qüestions de gènere, condició sexual, opinió política, religió, ètnia, llengua, etc. Podríem dir que són totes aquelles persones que han de fugir perquè els seus drets fonamentals els són arrabassats. També aquelles persones que fugen o escapen de desastres naturals.

Una primera consequència d’aquesta diferència és el reconeixement que s’otorga als refugiats i que en els moments actuals ha “propiciat” que diversos governs estiguin disposats a assumir responsabilitats. Però en paral.lel s’està vivint una ola migratòria de dimensions quasi épiques. La conjunció d’aquests moviments i la confluència en molts casos en uns mateixos paÏsos, remarca el moment i l’agreuja.

Hi han unes mesures a curt termini, com son l’acolliment i l’atenció de les necessitats bàsiques, que ningú qüestiona. Però a mitjà termini caldrà contemplar altres necessitats, com son les laborals, per a que hi hagi un plé reconeixement dels drets de les persones. Ambdós tipus de mesures comporten un cost econòmic i social elevat. En els moments actuals amb la crisi a Grècia i altres països d’Europa, el sotrac de l’economia Xina, la frenada de les economies emergents com Brasil, porta a afirmar que caldrà una voluntat ferma i conjunta per trobar solucions adients. No es pot pensar en incrementar només el dèficit mitjançant les subvencions i ajudes, sinó que cal posar en marxa iniciatives que aportin valor afegit i que puguin generar riquesa.

Veient fotografies dels refugiats es constata que molts son persones joves, i si com es diu, amb un nivell de formació elevat en nombrosos casos, s’ha de buscar la manera d’incorporar aquest coneixement a Europa. No serà fàcil acceptar noves formes de fer o de fer-les diferent. Potser ha arribat el moment de replantejar-se algunes professions o de buscar en el passat feines i activitats que s’han perdut i que poden seguir sent útils.

La solidaritat servirà per aplicar les mesures prioritàries, per a parar el cop. I encara que aquesta sempre ha d’existir, és urgent que tothom comenci a pensar alternatives viables perquè s’apliquen quan abans millor.

Ojalà aquests refugiats puguin retornar als seu països aviat perqué hagin desaparegut les motivacions que els han empés a sortir-ne.

Nota: deixo aquí l’enllaç a la Declaració d’ACNUR sobre el moviment de refugiats a Europa