Così fan tutte. Gran Teatre del Liceu

La idea wagneriana de l’obra d’art total, com a síntesi de les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques, em sembla clau per acostar-se a una òpera.
La producció de Così fan tutte de la Fenice (Venècia) que es va presentar dies enrera al Liceu sota la direcció d’escena de Damiano Michieletto, em va trencar el concepte d’obre total. En primer lloc, l’espai emprat era reduït i en alguns dels actes alterava l’efecte de les veus. Per exemple, en el primer acte, l’escena quarta, el quintet de l’acomiadament, s’amontegaven les veus, no es sentien els diàlegs, ni les respostes entre uns i altres. El desplaçaaament constant dels cantants sobre l’escenari, en actituts histèriques més que de pena i sorpresa, no ajudava a sentir correctament.
Darrerament, s’està utilitzant molt el recurs de la plataforma giratòria. M’imagino que deu ser més econòmic que el pujar i baixar decorats, però comença a ser una mica repetitiu.

Un altre aspecte és la representació de l’obra en un hotel de disseny. Crec interesssant l’adaptació de les òperes als nostres dies, com a forma d’expressió de l’actualitat dels temes que s’aborden. Ara bé, aquesta premissa no sempre és correcte ni es pot generalitzar. Sempre cal tenir present el moment i les circumstàncies històriques i socials que existien en el moment d’escriure una òpera i en el cas de Così fan tutte, la valoració de la dona, la doble moral que imperava per mesurar les accions dels homes i les dones, el paper social assignat, etc. estant lluny de la situació actual d’ambdos sexes. És evident que encara no s’ha aconseguit plenament aquest canvi social, però situar l’òpera de Mozart al context actual, grinyolava, no feia sentir-se a gust.
És clar que estic parlant d’una opinió personal, però crec que és bó ser consecuent en tot moment i tenir en compte l’entorn en el que es pot influir.

Enllaço amb un altre aspecte. El dia 27 de maig que és eñ dia que vaig assitir a la representació, el Liceu va regalar invitacions a alumnes d’escoles i conservatoris de música. Un primer pensament és constatar que l’ocupació prevista per aquell dia, era tan minsa, que a corre cuita van distribuir les invitacions. Cal tenir present, que tot just l’essaig general al que moltes vegades assisteixen l’alumnat dels centres de música, aquest cop no va permetre la presència de públic.
Un punt molt positiu és veure la quantitat de gent jove presents en la sala. Molts d’ells, els veies pendents de l’orquestra i en concret del instrument que ells deuen tocar. És un indicador de que l’òpera agrada a un públic molt ampli.