Està a punt de finalitzar l’exposició sobre Maria Lassnig a la Fundació Antoni Tàpies (31 de maig).  La proximitat de la seva mort, el març de 2014, permet disposar de molta informació sobre aquesta pintora i sobre tot, informació i opinions directes d’ella mateixa. Aquest fet, ens permet apropar-nos a la seva obra, amb un coneixement més objectiu, buscant i intentant veure el que ella mateixa volia trametre. Només cal posar-se dins de la pell de l’artista i intentar captar les sensacions que ella tenia en el moment de pintar. És senzill.

What impelled you to give a picture to bodily sensations?

That’s quite a question! I’ve been asked that question often and  time I have to rack my brain to remember. But I do remember when it occurred to me the first time, when I got the idea of painting the way I feel at a given moment. It was in my studio in Klagenfurt. I was sitting in a chair and felt it pressing against me. I still have the drawings where I depicted the sensation of sitting. The hardest thing is to really concentrate on the feeling while drawing. Not drawing a rear end because you know what it looks like, but drawing the rear end feeling.

Entrevista de Brigitte Werneburg a la pintora

La sinceritat de les seves pintures, la cruesa dels seus autoretrats per expressar com s’anava sentint amb el pas dels anys, és realment impressionant. Va decidir no tenir fills, per evitar canvis en el seu cos que no fossin exclusivament els deguts al pas del temps.

Quan en el segle XX encara era un valor un cert prototipus de bellesa femenina, quan es promocionava contínuament als diversos mitjans de comunicació, tant visuals com escrits, la necessitat de la dona de semblar jove, de gastar diners en productes cosmètics, en amagar o endarrerir els signes del pas del temps, veure la representació del cos d’una dona i sobre tot, de com ella sentia aquesta evolució, ajuda a posar les coses en el seu lloc i a donar valor al que realment el té.

“Comienzo con una experiencia corporal. Entonces llegan las preguntas existenciales. La enfermedad, la naturaleza maltratada, la guerra. Pinto la suma de mis estados”. Así describía Lassnig sus pinturas, la expresión de “la conciencia del propio cuerpo”, como recordaba el diario austríaco Der Standard al informar sobre su muerte.

Veient les obres exposades, sorprèn el seu primer autoretrat, del 1942, que pot semblar academicista, on utilitza uns colors que demostren que encara no havia trobat la seva paleta. Immediatament canvia i en l’autoretrat del 1945 ja es mostra la seva evolució vital i pictòrica.

De pinzellades amples, horitzontals, segures, on aprofita el canvi de direcció per destacar o emmarcar una figura o un aspecte concret. Em va semblar significatiu com els darrers quadres, Autoretrat amb pinzell o Pintada per la mort, ja només representa el cap. Dóna la sensació de que en aquests moment el que realment ella sentia, era la força del pensament que la feia seguir en la seva tasca docent i artística.

A més de l’obra pictòrica, cal destacar el curt fet per ella mateixa, Kantate del 1992. Ens parla d’ella mateixa i de la seva evolució, amb humor, emprant recursos d’animació. No he resistit la tentació de posar l’enllaç.