Concert Murray Perahia al Palau de la Música

El dia 13 de maig, i dins de la temporada 2014-2015 de Palau 100, es va poder segui el concert de piano de Murray Perahia. És lògic que aquest concert hagués despertat molta expectació, ja que és un luxe veure en directe a aquest músic, director i pianista.

No és fàcil escriure sobre un personatge tan conegut i admirat, però voldria destacar l’esperit de lluita i de superació que ha demostrat, quan en dos períodes de la seva vida, ha petit seriosos problemes de salud, que li afectaven bàsicament a la seva mà dreta. El primer cop va ser l’any 1990, que es va lesionar en el polze dret, i que degut a complicacions successives, va provocar una aturada en la seva carrera. Amb posterioritat, l’any 2005 va tornar a tenir problemes, i va haver de cancel·lar un seguit de concerts que ja tenia programats. Un pot intentar posar-se en la seva situació per  comprendre mínimament el que va suposar per a ell aquests entrebancs. El no venir-se avall, el saber aprofitar per estudiar més a fons alguns compositors i les seves obres, el treball de recuperació fins aconseguir estar al mateix nivell, per no dir més amunt, que en la situació anterior. Amb el seu nivell d’auto-exigència, és fàcil imaginar els moments de frustració per no aconseguir l’agilitat volguda o el so buscat.

Per tot això, un es treu el barret davant la seva interpretació. Per un costat mostra una tècnica indescriptible. Les seves mans recorren el teclat, amunt i avall, amb lleugeresa i al mateix temps amb precisió. Per altra banda, expressa una emoció i un sentiment tan intens, que et sents transportat.

Les peces que va interpretar son les que en el seu web (ja citat) consten com les que acostuma a tocar aquest any.

Va començar amb la Suite francesa n. 6 en Mi major de Johan Sebastian Bach, seguida de la Sonata en La bemoll major de Haydn, per finalitzar la primera part amb la Sonata n. 14 en Do diesi menor, Clar de Lluna, de Beethoven.

En la segona part va iniciar-se amb el Preludi, Coral i Fuga de César Franck. Absolutament màgica, aclaparadora i brillant. Tot seguit va ser el Scherzo n. 1 en Si menor de Chopin.

No cal dir que el públic va gaudir d’un concert dels que deixen marca, dels que recordes durant molt de temps.

És complicat simplificar en poques paraules la quantitat de recursos que va demostrar, la nitidesa en les interpretacions més complexes dels arpegis de la mà esquerra, la força en determinats moments que feien entendre el moment musical o la suavitat en d’altres…Tota aquesta tècnica i emotivitat manifestada amb humilitat, sense presentar-se com un geni,  quasi t’oblidaves de que estaves sentit a algú de la seva categoria. Per això comentava abans les visicituts que ha hagut de superar i que et fa pensar que l’han portat a actuar amb senzillesa.

Veient-lo em va venir al cap el darrer concert que vaig veure també al Palau, dirigit per Ricardo Muti. És com veure el dia i la nit. Reconeixes la direcció de Muti, però no empatitzes amb la figura. Amb Murray Perahia, tenies una percepció més complerta de la persona i del músic. Vaja, que no cal dir res més, sinó aconsellar sentir una i mil vegades les seves interpretacions.