El dimecres 22 d’abril, es va representar al teatre de La Faràndula de Sabadell, la darrera òpera de la temporada 2014-2015 dels Amics de l’Òpera de Sabadell: Turandot de Giacomo Puccini.

Al programa de mà, en l’article del crític musical Jaume Radigales, es reprodueixen les paraules de Toscanini, qui va dir: “Aquí s’acaba l’òpera, perquè el Mestre va morir en aquest punt”. El cert és que aquesta òpera presenta unes característiques determinades que la fan especial. Per un costat, és innegable que Puccini va ser un gran exponent del verisme, però en Turandot es pot dir que l’únic personatge plenament verista és Liú i en canvi la resta de l’obra ja es pot emmarcar en el post-verisme. És cert que encara que l’argument gira entorn a una història d’amor, el que la determina és el lloc i l’entorn en el que s’origina: La Xina imperial. En aquesta línia. és important situar a Puccini i aquesta obra en el context històric en el que es va produir. Turandot es va estrenar l’any 1926 en l’Itàlia de Mussolini.

Si s’entra a analitzar el caràcter de l’heroi, Calaf, es nota que es tracta d’un super-heroi, amb un gran orgull de si mateix, que no dubte mai  que aconseguirà el que vol, i sense importar-li el cost del seu desitj, ni el que pugui passar a Liú ni al seu pare. Creu que guanyarà i guanya. Aquest pensament era el que imperava en el moment, s’havien d’aconseguir les coses tant si com sinó, perquè la nació estava per damunt de les persones.

Per si algú vol refrescar l’argument, he trobat un conte musicat que ho explica i que m’ha agradat. El deixo aquí

És ben cert que estem davant d’una de les òperes més conegudes i que més s’ha representat. L’exotisme del tema, basat en una obra teatral del segle XVIII, i que va saber plasmar en la música que sembla oriental, gràcies a l’ús d’una harmonia plena de dissonàncies. Puccini va cercar aquesta música, com a bon verista, calia que el que sonés fos “veritat”. Va arribar al punt de demanar discos de música japonesa a l’Ambaixada del Japó a Roma, per poder-se inspirar millor. No es pot oblidar que els disc encara eren de pedra. per tant la seva obtenció va comportar una tasca complexa.

Sens dubte, el paper dels cors és molt important. Donen solemnitat i grandiositat a l’obra, però al mateix temps serveixen per mostrar el caràcter i el sentir del poble.

Aquesta grandiositat crec que fa que es tracti d’una òpera amb unes exigències d’espai que no sempre es tenen. Crec que La Faràndula no reuneix les condicions òptimes per representar Turandot. No oblidem el nombrós cor, que en un escenari de dimensions escasses, es veu obligat a cantar molt junts, arribant en cert moments, a sonar excessiu. En un cas com aquest, el fet d’incorporar a més del cor titular a la Polifònica de Puig-Reig, va posar en evidència, que potser la direcció musical no va marcar les pautes adients de cara a homogeneïtzar les veus i a les modulacions que calia introduir. Aquest, per a mi, és un dels papers del director, estudiar l’espai i la sonoritat del teatre, per aconseguir el resultat òptim.

I no va ser només un tema dels cors, també l’orquestra, com ja he dit en altres ocasions, està ubicada en un fossar molt reduït el que feia que alguns instruments sonessin massa fort i tapessin les veus. Un moment clar va ser en la famosa ària

, en el que el tenor va quedar superat per l’orquestra.

Voldria destacar a la soprano Montserrat Martí en el paper de Liù. Com ja he dit abans, és el paper verista per excel·lència i la seva interpretació va ser extraordinària: modulada, amb sentiment, bona dicció, etc. Denotava un nivell de professionalitat, de maduresa i d’experiència molt elevat.

Cal destacar que les entrades es van exhaurir, cosa molt positiva i engrescadora de cara al futur.

Crec que per aprendre una mica més sobre aquesta òpera, val la pena visionar el Progama de TV1 de Ramón Gener, This is Opera, dedicat a Turandot.