El complex de Stradivarius

El complex de StradivariusEl passat dimarts dia 21, vaig tenir la gran sort de poder assistir a un acte molt especial. Em refereixo a la pre-estrena del documental que s’ha fet sobre el lutier David Bagué i a l’estrena de la composició del mestre Jordi Cervelló, Prova di violino, dedicada a aquest lutier.

A l’igual que J.S. Bach va composar l’obra El Clave ben temperat, que és una col·lecció de vint-i-quatre Preludis i Fuges escrits en les vint-i-quatre tonalitats (dotze en mode major i dotze en mode menor), obra que exigeix per a ser executada, un instrument “ben afinat”; el mestre Jordi Cervelló després de que en una ocasió el lutier David Bagué li demanés que provés un violí, va pensar en escriure l’obra Prova di violino, destinada precisament a poder avaluar la qualitat del só d’un violí. Quan van explicar l’origen d’aquesta obra, vaig pensar que seria un conjunt d’exercicis i de tècniques interpretatives. La gran sorpresa va ser  sentir una peça d’extraordinària musicalitat, que certament requereix d’un elevat nivell d’interpretació, i que aconsegueix una sonoritat i una brillantor absolutament meravellosa. La va interpretar el violinista Abel Tomás, i va aconseguir emocionar-nos al anar descobrint la sonoritat del instrument.

Va ser instructiu veure “actuar” als tres components que donen vida a un instrument: el seu creador (el lutier), el compositor i l’intèrpret. La relació de cada un d’ells amb el violí és diferent, però es complementen i son necessaris tots tres.

Finalment vam poder veure el documental El complex de Stradivarius dirigit per Josep Padró. Tal com va explicar el director, te una estructura una mica atípica,  ja que van pensar a priori en un fil argumental, fet no habitual en el desenvolupament d’un documental. Això va ser degut, a que al girar entorn d’una persona concreta, van creure que havia d’ajudar a comprendre al lutier en el seu treball, però sobre tot, a la persona que lluita per aconseguir el seu somni, i més encara quan te una lluita addicional motivada per haver de conviure amb una malaltia auto-immune. Queden fora aspectes que haurien sigut interessants de conèixer (per exemple els criteris per seleccionar la fusta o la part corresponent a les cordes, de les que ni tans sols es parla, quan son part fonamental del só del instrument),  però que queda justificat per l’objectiu que es van marcar. El guió explica tot el procés creatiu d’un nou violí, a partir de l’encàrrec que li fa el músic Joan Plana.

Aquest procés, s’inicia amb la tria de la fusta que fa el propi lutier a Cremona, bressol d’Stradivarius. Es pot afirmar que és la cerca de la perfecció, la bellesa de la fusta que fa que el violí, com  objecte, es podria presentar en una vitrina per a ser contemplat. Després poc a poc, va prenent forma i amb el pas dels dies i de les hores de dedicació, prens consciència del lligam que s’estableix entre el lutier i la seva obra. El toca, el mira, l’acaricia, sent l’olor de la fusta, percep el soroll de la mateixa al prendre forma, és a dir, és una tasca creativa en la que intervenen tots els sentits. Aquí es podria enllaçar amb la discussió que a vegades es planteja de fins on arriba la tasca d’un artesà i quan podem dir que és obra d’un artista. En aquest punt hi ha diversitat d’opinions i només ho apunto com a reflexió.

És una feina en solitari, on el lutier s’enfronta tot sol a la seva idea i a la seva obra. És estar pensant i donant voltes per a poder millorar el resultat. És posar-se en la pell del músic que l’ha encarregat, en les seves característiques,  per  lliurar-li un instrument que l’ajudarà a treure el millor de la música que interpreti.

Al llarg del documental tenim ocasió de sentir a diferents músics, interpretant diverses obres, ben seleccionades i que contribueixen  a comprendre la versatilitat del violí.

És al final del documental, quan assistim amb el cor encongit, al lliurament del violí un cop acabat, deixat reposar i provat. És un moment de gran emoció per a tots: per al lutier i pel violinista. Quan sentim com arrenca les primeres notes, una mica vacil·lants, contenim la respiració i quan  van agafant força i vida, s’ens dibuixa el somriure als llavis i respirem profundament, com deixant anar tota l’emoció que ha anat creixent al llarg del documental. En aquest sentit, crec que és de justícia reconèixer la tasca del director i del muntador que ens han fet viure amb intensitat tot el procés de creació.

Afegit 2015: Després de dos anys haver escrit aquesta entrada, em va passar un fet curiós. Una tarde estava a un carrer del barri de Gràcia i de cop vaig veure venir cap a mi, a en David Bagué. Vaig fer una d’aquelles coses que no s’han de fer, però l’impacte que havia tingut en mi el visionat del documental aquí explicat, em va motivar a acostar-me i saludar-lo. Vam comentar el documental i em va dir que, just la nit anterior (22/04/2015), s’havia emès a TV3 en el programa “No serà fàcil” un episodi titulat Viure sol, en el que ell sortia.

Em va sorprendre la coincidència de trobar-lo (quan mai havíem coincidit, tot i passar pel mateix carrer en repetides ocasions cada setmana) i que s’hagués emès el programa. No cal dir que em vaig apressar a mirar-lo i deixo aquí l’enllaç per si a algú més li pica la curiositat 

One thought on “El complex de Stradivarius

Els comentaris estan tancats.