Camino a la escuela

S’està projectant en alguns cines de Barcelona, el documental francès “Sur le chemin de l’ecole” de Pascal Plisson. En el documental es mostra el camí que han de recorre quatre nens, Jackson, Carlos, Zahira i Samuel, per arribar a l’escola. Encara que viuen en països diferents, Kenia, Argentina, Marruecos i l’India, i viuen situacions també diferents, tots ells comparteixen les ganes d’aprendre  com a camí de superació.

Hi ha hagut crítiques diverses: “tranquil·litzador de consciències, sentimental, documental apassionant, etc”. Existeixen altres documents visuals entorn al mateix tema, però no perquè es parli molt d’una mateixa cosa, és motiu suficient com per deixar de fer-ho. Potser cal insistir un cop i un altre més, perquè continua tenint vigència.

És evident que les distàncies i les circumstàncies en les que han de recórrer el camí per arribar a l’escola els protagonistes, posen de manifest un esperit de superació i de lluita, del tot encomiable. Els paisatges son impressionants i en ajuden a situar el món en el que es desenvolupen aquests nens i nenes. Però el que em va semblar més impactant, van ser els posicionaments de les famílies.

En els quatre casos, es tracta de famílies amb pocs recursos econòmics que, per sobre de tot, valoren l’educació dels seus fills. Es veu com parlen amb ells de la seva importància i de que cal que aprofitin al màxim el temps i els coneixements que van aprenent. Els protagonistes fan l’esforç d’anar a l’escola, però ho viuen entenent que és important que ho facin. No volen arribar tard a l’escola, a pesar dels entrebancs que troben en el camí.

En Samuel explica com una nena discapacitada com ell, però de família amb diners, ha deixat d’anar a l’escola. Ell valora que a casa seva, a pesar de ser pobres i en les seves condicions físiques, el fan anar a l’escola. I no només això, sinó que veus a la mare i als germans, com l’ajuden amb l’esperança de que algun dia pugui arribar a caminar. I no cal dir, l’exemple d’escola inclusiva, quan tots els companys estan esperant la seva arribada, per ajudar-lo.

És positiu veure com Carlos, que viu a la pampa Argentina  en una família que es dedica a la ramaderia, els coneixements que aprèn a l’escola, ja estan adaptats a la realitat que l’envolta i el motiven com per voler ser veterinari quan sigui gran. La motivació que li tramet el mestre que entén perfectament el seu paper.

Per tant no és només un documental sobre el camí a l’escola, sinó un documental sobre les famílies i els entorns. És un motiu de reflexió sobre el paper que cada integrant de la societat ha de jugar en l’educació. No afecta només a l’escola, ni només a les famílies, sinó que tothom ha d’entendre i compartir que el futur i la riquesa d’un país, està en l’educació. Cal garantir que tothom tingui oportunitat d’accés a una educació pública de qualitat i innovadora. Que s’entengui d’una vegada per totes que l’educació no és una despesa, sinó la millor inversió que es pot fer en termes de futur.