Concert solidari Acció Psoriasi de l’Orquestra Amics UNESCO Barcelona

Des del moment de la seva presentació, l’Orquestra Amics UNESCO Barcelona, va posar de manifest la seva voluntad de fer arribar la música als indrets no habituals, i sobre tot amb una vessant solidària. Ja havíem tingut ocasió de sentir-los en el concert de celebració dels 25 anys de la Fundació d’Ajut a l’Esclerosi Múltiple, i el passat dia 28 de març, vam sentir-los en un concert a favor de Acció Psoriasi.

No voldria caure en el tópic de l’ajut innegable de la música per portar amb un sentit més positiu els efectes d’una malaltia, però tampoc es pot obviar, ja que cada cop s’utilitza més la musicoteràpia com a teràpia tant individual com en grup. El que de ben segur és cert, és que les persones que vam assitir al concert, uns afectats per la malaltia i d’altres no, ens vam sentir units, participant de l’emoció i del plaer de la música.

El programa d’aquest dia va ser, el Concerto grosso, n.5 i 6, op. 6 de G.F. Haendel i els Concerts de Brademburg, n. 4 i 5 de J.S. Bach.

A més dels músics que integren l’orquestra, van tocar com a solistes, Claudi Arimany i Jordi Gendre, en la flauta, Antoni Besses al piano i J.M. Fernández, en el violí (és el primer violí de l’orquestra). En altres moments ja he parlat d’ells, pel que ara voldria centrar-me en un aspecte que a mí m’interessa de forma particular: la direcció.

No va ser fins a Bethoven que es va introduir la figura del director, com a persona diferent del compositor, i sempre ha estat viva la discusió de quin paper havia de jugar aquesta nova figura. Havia de seguir de forma escrupolosa i fidel la partitura escrita pel compositor, o podia i fins i tot havia, de posar de la seva part, per trobar una nova sonoritat i donar un tempus diferent? La realitat ens ensenya, com pot canviar la mateixa música en funció del director/ directora.

És apasionant fixar-se quasi exclusivament en la persona que condueix l’orquestra, (personalment m’agrada més i està més d’acord amb el meu pensament, el parlar de conductor o conductora de l’orquestra) i seguir la música atenent-nos al seu gest. Perceps el ritme, el temps, la sonoritat que vol aconseguir, encara que no sempre es correspongui amb el que sona. Veus petits gestos de desacord o expresions de satisfacció.

La primera regla d’or escrita per Richard Strauss per l’àlbum del jove director, Hans Knappertbusch, diu:

Recordi que no està fent música pel seu propi plaer, sinó per les persones que l’escolten.

Aquest punt em sembla fonamental, d’igual manera que crec que ha de ser algú que identifiqui ràpidament els problemes, a més de ser un bon comunicador.

Aquesta tasca és doblement difícil si recordem que l’Orquestra Amics UNESCO Barcelona, està integrada per músics de diferents indrets, que tenen poques oportunitats d’assajar plegats, abans dels concerts. Aconseguir la compenetració de tots els músics, que deixin de costat el que normalment fant per a passar a ser una peça més de l’orquestra, no deu ser senzill. Potser per aquestes especials circumstàncies, és pel que la direcció a través de la mirada, no es percep rellevant; falta el costum. La vista perifèrica detecta el moviment de la batuta, però les indicacions directes per un petit gest de la mirada del director, requereix una sincronització que no és fàcil.

Una orquestra mai està feta del tot, sempre està evolucionant i creixent. Seguir aquesta evolució és un luxe.

2 thoughts on “Concert solidari Acció Psoriasi de l’Orquestra Amics UNESCO Barcelona

  1. Les persones que no som expertes en música o en les arts plàstiques, només podem dir si una peça ens ha emocionat i motivat per tornar-la a sentir o per buscar més informació sobre la mateixa. Això és el que em passa amb l’Orquestra Amics UNESCO Barcelona. Surto de cada concert amb reflexions a fer, amb interés per seguir a cada músic, amb ganes de tornar a sentir les obres, i tot això crec que és degut, a que es tramet aquesta emoció. Crec en el paper del director que ha de saber extreure de l’ànima dels músics el que porten dins i que es concreta en la música que toquen. És un gran repte.
    Seguirem compartint aquest camí.

  2. Benvolguda Anna, no és un mateix el que ha de judicar sobre la feina feta peró atés l’interés amb que segueixes la nostre orquestra crec que em disculpa d’aquest petit comentari. Em sembla del tot evident que els intèrprets de música clássica (potser també els altres: jazz, folk, rock,etc.) estem obligats a comunicar el que íntimament sentim cuan interpretem (en Casals deia “escolteu la veu interior”) peró , com fer-ho sensa aportar alló que et mou, que t’exalta, que creus que els altres han de compartir? El camí més dret per el cual jo vull manifestar-me és “vibra tú perquè els altres vibrin”.
    Mai m’he considérât un mùsic intelectual sinó un mùsic sensitiu i així intento fer-ho. Es l’ùnic camí on em sento jo mateix.
    Gràcies per les teves parrales que ene encoratjen.

    Gonçal

Els comentaris estan tancats.