Un futur sense memòria històrica?

Al llarg d’aquest mes de març, he vist i he llegit articles i notícies que m’han fet pensar.

Primer va ser un reportatge publicat al diari El País, el dia 1 de març, escrit per Miguel Ángel Criado i titulat. “No dejaremos rastro”. En aquest cas,  plantejava la conservació d’informació digital.  Degut a l’evolució de suports i de la pròpia tecnologia, fa que en poques dècades, ja s’hagi perdut molta informació. Molts de nosaltres potser encara tenim disquets de 3″5, o fins i tot de 5″ 1/4. Evidentment, ara no serveixen de res, i si no es va tenir la precaució de traspassar les dades a nous suports, per exemple discs durs, el que contenien aquests disquets, ha desaparegut per sempre. A nivell de centres de dades d’empreses o institucions, ja va passar que dades emmagatzemades en cintes i en determinats sistemes, en les següents generacions d’ordinadors, ja no es podien llegir. I això ha succeït amb informació que “volia ser guardada”, que d’una forma o altre, s’havia emprat “la darrera tecnologia” per preservar-la.

Dins del món digital, no es pot deixar de costat tota la informació que circula a través de les xarxes socials. Part d’ella escrita en un nou llenguatge, del que no hi ha normes escrites, però absolutament viu. Aquí es podrien destacar dos aspectes, un el de la volatilitat d’aquesta informació (pensem en missatges instantanis a través del mòbil o piulades) i l’altre el de traducció o comprensió, que per aquesta manca de regles, serà més complexe o fins i tot, impossible.

La segona notícia que em va fer reflexionar sobre el risc de perdre la memòria de part del segle XX, i del XXI?, va ser un reportatge a la televisió 8tv, relacionat amb la desaparició de les cintes de cel·luloide a partir d’aquest any, per passar de forma exclusiva al format digital. Actualment queda un gran magatzem a Austràlia, però es desconeix quin pot ser el seu futur. Aquesta notícia és preocupant, no només pels amants del cinema, sinó per tots en general. És evident que en aquestes pel·lícules queda reflectida una forma de vida, uns costums, una cultura, uns objectes, uns paisatges, i sense elles, serà complicat reconstruir tota aquesta època. En positiu, cal recordar la gran tasca de les filmoteques en la preservació i conservació d’aquest tipus de material. De nou però, ens trobem front a informació guardada exclusivament en format digital. L’any 1999 es va fer per primer cop una pel·lícula exclusivament en aquest format, sense còpia en cel·luloide. Això implica que ja uns quants anys i per tants, molts films, que només estan en aquest format. Relacionat amb aquest aspecte de la preservació d’aquest material, recomano la lectura de l’article, escrit per Rossella Catanesse: La restauració digital de les pel·lícules

Un darrer punt de reflexió va ser l’aparició de la notícia als mitjans, que Finlàndia, paradigma de l’excel·lència en l’educació, deixaria d’impartir ensenyaments de cal·ligrafia donant pas a l’ús del teclat. Immediatament va aparèixer l’aclariment de la notícia per part de la directora de l’Institut d’Educació finlandès, passant a dir que es continuaria escrivint a mà, però amb lletra d’impremta i no amb caligrafia tradicional. S’argumentava que totes les tradicions canvien i que cal mirar-ho en sentit positiu. És evident que aquesta norma facilitarà la comprensió futura dels escrits que pervisquin (un altre tema és la qualitat del paper, però no pretenc entrar en ell).

Semblen aspectes molt diferents però que ens posen davant dels ulls, una realitat i una evolució imparable. En els tres temes que hem apuntat, cal una voluntat política i una dotació econòmica important, per preservar tots aquests materials que contenen la nostra història. Si es perd, els historiadors del futur, ho tindran molt difícil.