L’italiana in Algeri. Gioacchino Rossini. Amics de l’Òpera de Sabadell

El passat dia 18 de febrer es va representar al Teatre de la Faràndula de Sabadell, l’òpera de Rossini, L’italiana in Algeri.

Sempre s’ha dit que Rossini va ser un compositor a cavall entre dues èpoques, el classicisme i el romanticisme. De la mateixa manera que certs musicòlegs mantenen la continuïtat de la seva música amb Mozart, molts altres sostenen que va ser el continuador del rococó italià de Cimarosa i Paisiello, sense negar la influència de la música alemanya en la seva obra. A destacar que  en la seva època d’estudiant a Bolonya,  va tenir accés  a les obres de Mozart i Haydn, fet que no es donava en altres indrets del que ara coneixem com a Itàlia. Aquesta influència va arribar fins a un punt en que va ser anomenat “Il tedeschino” i quedava reflectida per la integració dels instruments de vent en el llenguatge musical, aconseguint l’enfortiment del so.

Crec que és fonamental recordar una de les grans aportacions a la música per part de Rossini: la incorporació del ritme. Citant a Roger Alier, en una ocasió el vaig sentir argumentar que aquesta innovació venia de la joventut de Rossini, en la que havia viscut la introducció de les màquines i l’assumpció del soroll rítmic de les mateixes. En l’entorn ja propi de l’òpera, també se li reconeix el haver-la transformat completament, a base d’eliminar recitatius massa llargs o les conegudes àries da capo. No es pot oblidar que en la seva primera etapa com a compositor, Rossini es va dedicar exclusivament a l’òpera bufa, amb una estructura absolutament diferent de les òperes clàssiques. El coneixement d’aquest tipus d’òperes el va portar a introduir elements nous a les òperes, que en podríem dir serioses. Així es veu que construeix tota l’obra al voltant de les àries dels cantants, formades per tres parts diferents:

  • recitatiu: curt i acompanyat per tota l’orquestra. Explicació al públic per part del cantant, d’un sentiment que té.
  • ària: expressió del sentiment introduït en el primer acte.
  • cabaletta: pressa de decisió sobre el sentiment anterior.

cor: introducció del cor que l’òpera barroca havia suprimit.

Amb tots aquests elements, ja podem centrar-nos en L’italiana in Algeri. Òpera estrenada l’any 1813 a l’igual que l’òpera Tancredi. Totes dues van tenir un gran èxit.

La influència de Mozart es pot veure ja des del tema que recorda a El rapte en el serrall. La gran diferència però ja es dóna en la situació que és just a la inversa: en el cas de Rossini, el segrestat és un home i la seva enamorada és la que prepara el rapte. El tema és prou avançat per fer que una dona fos la que organitzés el rapte; evidentment va haver d’introduir alguns elements que poguessin fer-la acceptable per la societat del moment: un home gran l’acompanyava en el viatge.

Els Amics de l’Òpera de Sabadell van aconseguir, des del meu punt de vista, copsar perfectament l’esperit de l’obra, posant en escena una versió molt interessant. El disseny d’escenografia i la direcció d’escena van estar molt aconseguides, contribuint a donar ritme i agilitat a l’obra. L’orquestra, sota la direcció de Santiago Serrate,  va sonar força bé, remarcant i ajudant als cantants, sense ofegar-los en cap moment. El cor ja ens té acostumats a intervencions molt bones i aquest cop, tampoc va desmerèixer en el seu paper. Dels cantants, el que menys em va agradar va se el tenor que feia de Lindoro. La mezzosoprano Laura Vila, figura important de l’Escola d’Òpera de Sabadell, va aconseguir un nivell on van destacar les coloratures interpretades amb gran facilitat i encert. Ximena Agurto, soprano que encarna a Elvira, la dona de Mustafà, va donar una bona rèplica a Isabella. Toni Marsol, baríton, un altre habitual del Cicle d’Òpera de Catalunya, al que es veu anar creixent de dia en dia.

És una llàstima que una obra com aquesta, congregués a tan poc públic. És un obra que ajuda a introduir-se en el món de l’òpera, té una música preciosa, és àgil i divertida, només té l’inconvenient: no ser gaire coneguda.

Poso aquí l’Obertura de l’òpera dirigida per James Levine. Val la pena per veure’l. Va ser director musical de l’Òpera del Metropolitan de New York i actualment ho és de l’Orquestra Simfònica de Boston.