Tancament Fundació Francisco Godia

En un parell d’ocasions m’he fet resó de les exposicions de la Fundació Francisco Godia. A més de l’espai que dediquen a les exposicions temporals, el que constitueix l’exposició permanent, és una meravella. L’edifici en si mateix ja justifica una visita i a poder ser guiada, per a conèixer tota la riquesa arquitectònica que s’emmarca dins del modernisme català. Precisament d’aquest mateix moviment artístic, es poden contemplar quadres de Nonell, Casas o Rossinyol.

Poder sortir a la terrassa que dóna al pati de manzana, i entrar dins de l’obra de Cristina Iglesias. Segons el temps, pren uns colors o altres, dibuixa ombres, suggereix formes, etc.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

He anat en diverses ocasions només per a contemplar el quadre de Maria Blanchard, Composició cubista dels anys 1917-18. Aquesta mateixa obra va poder ser contemplada al Museu Reina Sofia de Madrid, dins de l’exposició antològica que  se li va dedicar entre octubre de 2012 i febrer del 2013. També m’agrada especialment un quadre de Juli González, Maternitat, ja que em va ajudar a conèixer una mica més aquesta faceta de l’artista, que va quedar una mica amagada enfront de la seva grandesa com a escultor. I que dir d’Eliseu Meifrén, un dels meus pintors impressionista preferits, que va ser ajudat en els seus inicis per Pau Casals.

Explico tot això, perquè el passat 28 de gener va saltar als mitjans de comunicació i pàgines especialitzades en art, la notícia del tancament d’aquesta Fundació. Part de les obres s’està negociant per a poder ser contemplades al MNAC, però la part de ceràmica, d’una bellesa i importància inqüestionable, quedarà fora de l’abast del públic. No cal dir que cada cop que un equipament cultural tanca, una ciutat es fa més petita. L’únic consol és que en el mateix espai s’ubicarà un altre fundació, la Mapfre, organitzadora d’importants events culturals a Madrid.

Al web de la Fundació encara no està anunciada la data de tancament, per això recomano anar i gaudir d’aquestes obres que ja no es podran tornar a veure de forma unitària, sinó dispersa.