Casagemas

No crec ser gaire original si dic que vaig descobrir al pintor Carles Casagemas (Barcelona, 1880-París, 1901), a través de les obres de Picasso, i més en concret pel quadre La vida.

Fins el 22 de febrer, es pot visitar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) una exposició monogràfica dedicada a aquest artista. S’exposen un total de 38 obres, 7 olis i dibuixos. A la web del Museu hi ha molta informació al respecte, i el dossier de premsa ajuda a fer-se una idea de la vida i obra de Casagemas; per tant no em referiré a aquesta informació.

Produeix una certa incomoditat l’exposició. Potser és deguda a la pròpia personalitat de l’artista que es manifesta en les seves obres. Es sabut que des de ben jove presentava una certa inestabilitat emocional que va fer que fins i tot la seva mare, demanés a Pallarés (el tercer element juntament amb Picasso i el propi Casagemas) que en tingués cura del seu fill. Els trets obsessius tant pel que fa a la relació amb Picasso com amb Germaine, donen idea també de la seva personalitat. I al final, quan li fallen aquests dos puntals, s’enfada amb Picasso tornant a París tot sol,  on manté un forta discussió amb Germaine,   fa que intenti matar-la i tot seguit es  treu  la vida ell mateix.

En aquest sentit, contemplar un mateix tema retratat per Picasso i Casagemas (el cas del retrat del pare de Picasso o el del pintor Opisso) et dóna idea de que no és només un divertiment entre dos amics pintors, sinó que hi ha alguna cosa més.

Els dibuixos costumbristes tenen una gran força. L’ús del carbonet i del llapis conté ressalta les figures, les delimita perfectament, surten del paper i és com si et vinguessin a l’encontre. Algun d’ells es va emprant la tècnica del fregit que va imposar Nonell, que consisteix en un tractament especial del paper amb oli. He de dir que va ser una de les parts que més em van agradar.

La seva faceta de retratista i en especial tots els que va fer utilitzant a Germaine com a model, son també inquietants. En cap d’ells s’aprecia una situació relaxada, agradable, no, tot el contrari. Les posicions, els colors, les línies emprades, tot el conjunt tramet un no se què  que et fa pensar en dones desgraciades o torturades. En alguna de les explicacions sobre els quadres, parla de dones desorientades, envoltades d’espectres.

També em va sorprendre els textos que s’han conservat de la seva faceta de literat. Escrivia amb imatges, de manera que a pesar de ser texts no gaire llargs, et trameten perfectament la situació i els sentiments que s’amaguen darrera d’ells.

No es coneix on o si va rebre formació en alguna escola o acadèmia d’art, però aquest punt acaba sent anecdòtic. No es sabrà mai quina hauria sigut la seva evolució en el cas d’haver viscut més anys, però les obres que ara es mostren son de gran interès i ajuden a conèixer millor també a altres pintors de l’época, com Nonell o Mir, amb els que formava part de l’anomenada Colla del Safrà