RHUM, un espectacle al Teatre Lliure

El circ sempre ha estat una de les meves passions. No m’agrada el risc gratuït i aquesta és una de les raons per les que disfrutava de manera especial amb els números del Circ de Moscú, ja que mai amagaven les mesures de seguretat. Això et permetia meravellar-te amb la bellesa i l’harmonia de l’actuació i no estar patint per les persones que actuaven.

He continuat anant al circ, emocionant-me cada cop. El record d’actuacions del Charlie Rivel em desperten un somriure i em posen la pell de gallina. Ara, quan he pogut tornar a veure a través de Youtube alguns d’aquells moments, i recordar l’údol que feia quan volia plorar, m’ha fet repensar sobre el món del circ. Sempre he considerat que a més de les actuacions pròpiament dites, el que m’agrada del circ és tot el que l’envolta i el que representen i signifiquen. El circ és un treball coral, tots treballen per aconseguir el mateix. Tots son primeres figures, tots tenen les mateixes oportunitats sota la carpa. Tan important és el número d’acrobàcies com els pallassos, sense tots ells no s’entendria el circ. Per tant,  la feina d’equilibrar  personalitats, interessos, d’aconseguir que la convivència en espais reduïts  arribi a bon port, requereix una voluntat i una tasca de lideratge important.  És un model de feina en el que he pensat tot sovint en la seva transferència al món laboral.  La cultura de l’esforç, de lluitar i superar dificultats que a primer cop d’ull semblen insalvables, de millorar dia a dia, de no conformar-se amb els resultats obtinguts i intentar anar més enllà, tots aquests valors que te el circ, poden aplicar-se a altres àmbits.

Actualment, al Teatre Lliure de Barcelona,  es representa l’espectacle Rhum que es va estrenar en el passat Festival Grec. Tal com posa al programa de mà, Rhum fou un gran pallasso de la primera meitat del segle XX, anomenat Enrico Jacinto Sprocani. Aquesta obra és l’homenatge a l’ofici de pallasso, “un dels oficis més generosos i entranyables: fer riure al públic.”

Emtre el públic es pot dir que convivíem quatre generacions diferents: la canalla, joves fins a 30 anys, persones de mitja edat  i persones grans. Tots sense excepció vam riure cor que vols, vam participar i s’ens va fer molt curt. I entre rialla in rialla, ens van trametre pensaments per reflexionar sobre la mort com una realitat que forma part de la nostra vida en tots i cada un dels moments.

És imposible que no agradi el circ. Com escriu en Martí Torras Mayneris, Salut, circ i pallassos!