El Modernisme a la col·lecció del MNAC

La reubicació de les peces de la col·lecció del MNAC i la distribució espaial de les mateixes, em va agradar molt.

Com totes les visites als museus, sempre et quedes amb la sensació que has vist la mitat i que et cal tornar de nou per a poder aprofundir en algunes d’elles o bé descobrir-les perquè el primer cop quasi no les has vist. Aquesta sensació es fa més forta pel fet que al visitar la part corresponent al Modernisme, a pesar de ser un període relativament curt (no arriba als cinquanta anys), es poden veure moltes tendències i l’aplicació d’aquesta idea a diferents arts plàstiques.

Informació sobre la col·lecció s’en pot trobar al web del Museu. Trobo que ha donat un salt important en totes les vessants: disseny, contingut, accessibilitat i usabilitat, de manera que et permet preparar-te la visita i després revisar les obres que s’ha vist.

Al parlar del Modernisme és evident que s’ha de començar parlant de París de finals del s. XIX, i dels pintors que van viure aquells anys en aquesta ciutat, per a després tornar a Barcelona i fer sentir la seva influència en el mon artístic català, al voltant dels Quatre Gats.

Però un sector de la burgesia catalana, no es sentia a gust amb la temàtica de les pintures d’aquests artistes i la conseqüència va ser l’escissió dels Quatre Gats per donar lloc a la creació del Centre Artístic de Sant Lluc. Al voltant d’aquest Centre es van reunir artistes amb sentiments religiosos més forts, que van saber recollir i expressar els temes que a les persones ben pensants els agradaven més com per posar-los a la sala o al menjador de casa seva. La influència de l’Església va ser forta en tots els àmbits artístics: pintura, escultura, arquitectura, etc.  Una de les obres d’aquesta època que em va impactar va ser “Escena de interior” de Rafael Sanchis Yago del 1911. La visió d’un home renyant a una dona, asseguda i totalment enfonsada, tapant-se la cara, no deix de ser una representació ideològica de les relacions i ensenyances de l’època.  És aquesta reacció contra el naturalisme i el realisme el que va donar lloc a l’aparició del simbolisme, tractant de representar o bé, mons fantàstics, romàntics i idíl·lics o aspectes més relacionats amb l’erotisme. Els cartells d’aquesta època, són molt suggerents. El llibre de les hores, d’Adrià Gual, reuneix per a mí, totes aquestes qualitats, el color, les flors expressió del romanticisme, la figura de la dona, lànguida i amb el rellotge de sorra a la mà, com a símbol del pas del temps i de la mort.

Com acostuma a passar sempre, es produeix una reacció contrària, que intenta contrarestar tota aquesta temàtica. Així entrem en el període de pintura fosca i de representació de la misèria i de les persones més marginals. És ineludible fer esment a les obres d’en Nonell sobre les gitanes. Dones cada cop més encorbades, tancades en elles mateixes.

I he deixat pel final el comentar l’obra de Josep M. Jujol. De Gaudí ja s’ha dit molt i és fàcil localitzar imatges i documentació de totes les seves obres. He volgut incloure l’enllaç a la pàgina que dedica Wikipedia a aquests artista, perquè és molt complerta i porta referències de les seves obres, tant d’arquitectura com de mobiliari i treball de ferro. Jo vaig fer fotografies de les peces que em van cridar més l’atenció. Realment son més agosarades i trencadores que les de Gaudí. La incorporació del color al mobiliari, serveix per donar més importància a la fusta. El tinter està pensat per destacar sobre d’una taula, però al mateix temps, les formes arrodonides i suaus, donen idea de la relació amb la persona que l’ha de fer servir: s’adapta a la mà sense ferir-la amb les arestes.