Guggenheim Bilbao

El sol fet de pensar que podré fer una visita al Museu Guggenheim, em fa frisar. Busco al seu web quina exposició veuré i planifico la meva estada. Aquesta vegada vaig tornar a agafar l’audio-guia que et proporcionen amb l’entrada i em vaig disposar a seguir amb tranquil·litat totes les explicacions. Anar seguint em va permetre tornar a mirar l’edifici amb temps, acariciar les parets de pedra de les columnes, i així percebre amb el tacte les curves que semblen quasi arrodonides, però que no ho son. Escoltar el mètode de dibuix de Gehry, com va fent un traç únic sobre el paper, sense aixecar el llapis, per aconseguir el dibuix d’un tot, sense fractures, em va semblar apassionant. Un altre cosa deu ser la posterior realització, el buscar els materials que permetin dur a terme el projecte, buscar la tecnologia o inventar-la, que ajudi a la fabricació de l’obra. Pensar en tot aquest procés em va portar a reflexionar un cop més sobre el treball col·laboratiu, en aquelles disciplines o projectes artístics, en els que la presència d’un gran ego, ho deu fer molt complicat. Els enginyers que fan càlculs d’estructures, els tècnics de materials, els tecnòlegs, informàtics, arquitectes que plasmen les idees i les fan entenedores pels altres tècnics, etc, etc, etc., totes aquestes persones, absolutament vàlides en si mateixes, posen en comú les seves idees i aptituds, al servei del  projecte del arquitecte-figura. És evident que a tots ells els dóna prestigi participar en un projecte com el del Guggenheim, però estic convençuda que han hagut de renunciar a criteris personals, idees brillants, alternatives possibles, tot, per aconseguir el projecte d’un altre persona. Sempre acabo pensant en una orquestra: molts músics que son solistes, reconeguts, buscats, virtuosos, adaptant-se al criteri del director, que és qui marca el tempus, el só que vol que tingui l’orquestra. Reflexionar sobre tot això, asseguda en l’espai de l’atri del Museu, ja em va carregar les piles.

Posada en aquesta línia, em vaig disposar a gaudir a fons de l’obra de Richard Serra, La materia del tiempo. M’estimo més deixar l’enllaç amb la pàgina del propi Museu, que no fer comentaris poca soltes. Només puc afegir el impacte que es té davant d’aquestes obres: són tan immenses que quan entres en elles, t’absorbeixen. Al mateix temps tens la sensació de que són fràgils, les línies arrodonides són dolces, els espais que es generen al terra amb els que s’observen quan mires amunt, et sorprenen i comences a veure que el concepte espai, és mal·leable. Vaig veure a una persona sortint amb crisi de claustrofòbia d’una de les obres (Entre el toro y la esfera) i al mateix temps, un grupet de criatures a qui els explicaven les obres, jugant pel mig, mentre escoltaven embadalides.

Un cop més la visita a les escultures de l’exterior, era obligada. Aquest cop, vaig tenir la sort de poder estar present en el moment de posada en acció de Escultura  de niebla de Fujiko_nakaya. Vista des del interior, podies intuir la muntanya a l’altre costat de la ria, i la boira que et feia d’amagatall dins del Museu, deixant passar el llum amb un color diferent. A més, cada moment era diferent, percebies imatges i colors canviants. Em va agradar.

Ara ja podia pujar a la tercera planta a veure la part de l’exposició El Arte de nuestro tiempo, que estava oberta. A hores d’ara, ja estan també obertes la primera i la segona planta. Al tractar-se d’obres de la col·lecció Guggenheim, bastantes ja havia tingut ocasió de vérure-les, a Bilbao o a els altres museus Guggenheim. A l’entrar, dones un cop d’ull i vas trobant velles i belles amigues, t’acostes com volent saludar-la i recordar els moments passats plegades. Veure Mondrian, Gris, Picasso, Miró, Saura, Modigliani, Kandinsky o Chagall, no te paraules. Observes els trets característics de cada un d’ells, et sorprenen detalls que no havies vist altres vegades. compares les diferències entre les obres d’un mateix pintor, separades per uns anys en el temps. L’impacte d’una de les Anthropometries d’Yves Klein, de qui en els darrers anys he tingut ocasió de veure diverses obres, o una de  Mark Rothko ubicada davant d’una de Jackson Pollock.

Em tocava ara veure dues sales molt especials, una dedicada a Chillida i l’altre a Jorge Oteiza. Crec que es millor deixar imatges de les obres perquè tothom ho pugui gaudir.

A tota la visita, només he de posar una nota negativa a que no es pugui seure a les sales. En tot moment, vaig haver d’utilitzar la del vigilant de sala. Una visita tranquil·la et porta com a mínim tres o més hores i és molt important poder estar contemplant cada obra tot el temps que vulguis. No se si és un tema d’aforament o de nombre de persones per sala, però sigui el que sigui, agrairia que es trobés una sol·lució que fos favorable per a tothom.