L’exposició que vull comentar avui, és diferent per diversos motius. Ocupa un espai especial a CaixaForum de Barcelona, destinat a acollir mostres relacionades amb la cooperació internacional i en el que es fan activitats educatives que serveixen per apropar aquestes realitats a totes les persones que s’acosten a aquest espai. Es pot afirmar, per tant, que quan entres en aquesta sala, ja saps quin tipus d’obres et pots trobar i vas amb actitud receptiva.

Es tracta d’un conjunt de fotografies fetes pel foto-periodista Brian Sokol en camps de refugiats. A resultes de les guerres a diverses parts del món, s’ha retratat a una sèrie de persones que ens mostren l’objecte que van voler endur-se amb ells perquè tenia un significat especial. És el vincle amb els orígens i al mateix temps un desitj de futur, ja que han cregut que en el nou espai on viuran els serà útil d’una manera o d’un altre.

Les persones de les imatges et miren de front. Les mirades et colpeixen. Algunes estan carregades de tristor, de desconfiança, de desesperança. No hi ha somriures. Estan en terra de ningú.

Les fotografies son en blanc i negre i  com a teló de fons tenen una tela fosca. Cap concessió a la distracció, només les persones.

Aquesta exposició m’ha fet pensar en totes les històries sobre l’exili de les persones que van creuar Catalunya per passar a França després de la Guerra Civil. De les fotografies de maletes i objectes abandonats a les carreteres. Tots ells formaven part de les vides d’aquestes persones i es van haver de desprendre d’elles. A aquesta renúncia van haver d’afegir el maltracte en els anomenats eufemísticament “camps de refugiats”. Veure que es repeteix l’història encara que sigui en llocs diferents, és esfereïdor.