Roni Horn. Dormia tot com si l’univers fos un error

Roni Horn
Roni Horn

Feia temps que una exposició no m’havia trasbalsat tant. Abans de veure-la, havia llegit informació sobre l’artista i havia vist imatges de les seves obres, però res a veure amb situar-te enfront d’elles.

D’entrada cal dir que la Roni Horn ha obtingut el Premi Joan Miró que la Fundació atorga cada dos anys. Part del premi és l’exposició de la Fundació Miró i que s’ha organitzat conjuntament amb l’Obra Social de la Caixa, de manera que després de Barcelona s’exposarà a CaixaForum de Madrid. Mancaran unes peces de vidre de color verd que ha fet expressament per l’exposició que estic comentant i que es fonen amb els verds de la muntanya de Montjuïc.

L’exposició recull obres de diversa naturalesa, escultura, fotografia,  dibuixos, etc. corresponents als darrers vint anys de l’artista. En la primera sala es poden contemplar una sèrie de barres metàl·liques, de diferents llargàries, en les que, en una cara, es llegeixen versos de l’escriptora Emily Dickinson. Si es mira un altre cara, hi han línies blanques que son la continuació de les lletres, que recorden mesures, com en un regla, però que a mi em van recordar també les tecles d’un piano. De manera que percebies la importància del text, que no és només paraules, sinó que ordena el pensament dins d’un espai ple de sons.

Roni Horn. Dead Owl 1998
Roni Horn. Dead Owl 1998

El fil conductor de l’exposició és la identitat, en relació a nosaltres mateixos i també en relació als altres i a l’entorn que ens envolta. Lligat també a la noció del temps. L’obra Dead Owl (1997) formada per dues imatges d’un mussol, que semblen idèntiques, però que pel sol fet que han estat fetes amb segons de diferència, ja no poden ser la mateixa. Portat a les persones, cada segon que passa provoca un canvi que afecta a la pròpia identitat.

La sèrie de cilindres de vidre en diferents tons de verd, impressionen per la seva simplicitat però que al mateix temps implica una reflexió. La llum que absorbeixen és diferent durant el dia i depenen del temps que faci. Al mateix temps, tenen imperfeccions, petites diferències que les fan diferents. A l’apropar-te et  reflexes en la superfície interior, que sembla tova, i que fa que tinguis ganes de tocar-la. La pregunta que planteja és, qui som nosaltres, la imatge que veiem o  la mateixa que perceben els altres?

Val molt la pena escoltar i veure un vídeo on la mateixa Roni Horn reflexiona sobre les aigües  del riu Tàmesi: aigües fosques que atrauen als suïcides d’arreu i que al mateix temps estan plenes de significats i d’imatges suggerents. Un cop més es posa de manifest el valor del text, el contingut, la tonalitat de les paraules, les idees, el pas del temps, la cerca, en resum, tot el que està implícit en les paraules. Un cop has sentit les seves reflexions, encara impressionen més les fotografies exposades. A vegades et semblen muntanyes o deserts, pel color que tenen; altres capten el llum donant transparència i fent pensar en la vida que hi ha en el seu interior. El Diccionari del coneixement on es distribueixen diversos conceptes sobre les aigües, de forma no lineal, et fa prendre consciència de que les idees es presenten de forma que pot ser anàrquica, però que estan relacionades unes amb les altres.

Els dibuixos mereixen un punt i a part. Com posa al fulletó de mà de l’exposició: “Fa dècades que dibuixo; s’ha convertit en una mena d’exercici de respiració diari”. Aquesta frase ja dóna idea de la importància que per la Roni Horn te aquesta activitat. Els colors estan lligats a la natura: el marró de la terra, el vermell de la sang, el blau de l’aigua o del cel o el verd dels camps. Primer fa els dibuixos i els pinta, després els retalla en trossos i els torna a recompondre buscant noves figures en equilibri. Aquest tipus de treball, de retallar i de collage, és el que va fer pensar al jurat del premi, com a obra propera a Joan Miró.

Cal veure l’exposició. Plantar-se al mig de les sales i deixar-se portar per les imatges i captar totes les propostes que ens fan.