Feminisme? Drets humans

Pòster de J. Howard Miller
Pòster de J. Howard Miller

Ja fa temps que l’increment de les diferències econòmiques, socials i culturals del planeta s’estan aguditzant. Les comparacions entre països de la franja nord-sud o entre països emergents i països consolidats, o segons diferències entre continents, no deixa d’augmentar. Aquesta situació es concreta en la concentració de la riquesa en mans d’uns pocs en detriment de la majoria. Si tot això que és tan conegut i admès intentem centrar-ho en la situació de la població femenina (un 49,6% a dia d’avui, segons la web: www.countrymeter.info), es detecten també diferències, però amb una base comú de discriminació en relació a la població masculina.

Un punt a tenir present, és el fet que majoritàriament les dones cotitzen menys que els homes, per tant a l’hora de la jubilació la prestació és més baixa (630€ de mitjana en els homes i 470€ en el cas de les dones. Cinco Dias. Así es la pensión de viudedad en España. 14/11/2013). I encara es pot considerar aquesta situació d’Espanya com bona si ho comparem amb la situació de les vídues de la Índia. L’article aparegut el passat divendres, 5 de setembre a elpais.com, de Jordi Ferrando i Arrufat, titulat Mujeres invisibles, posa de manifest una realitat que encara que allunyada de la nostre realitat, no podem ignorar. En aquest cas només el 25% de les vídues reben una pensió segons la ONU. Però això no és el més greu. Com pel fet de ser vídues no tenen “un home” que cuidi d’elles, son apartades de la societat, negant-lis el dret al treball i condemnant-les a viure a la misèria, depenent del que puguin obtenir pidolant pel carrer. Passen a formar part del lloc més baix de l’escala de la societat, privant-les de la dignitat que tenen com a persones.

En un altre extrem, en quan a dret al treball, el trobem en dones que ocupen càrrecs de direcció en empreses nacionals o multinacionals. Evidentment la situació pot semblar idíl·lica però la realitat demostra que, compaginar la vida personal amb la professional, és molt complicat, si a més es tenen fills. En aquest punt s’està estancat. El fills semblen patrimoni exclusiu de la dona, i és ella la que ha de fer mans i mànigues per arribara tot arreu. No recordo el cas concret, però si que fa uns dies vaig llegir que una directiva d’empresa que feia poc havia sigut mare, i que per descomptat, no havia fet baixa de maternitat, un dia que va arribar una mica mes tard de l’hora habitual a l’oficina, va ser rebuda amb somriures i comentaris relacionats a la seva nova situació, que mai ningú hauria gosat fer a un directiu home.

Un dia si un altre també, arriben notícies sobre la utilització de les violacions com armes de guerra. Les dones paguen amb el seu cos els odis i les rivalitats, sense cap aixopluc ni defensa possible. (Violadas por quienes debían protegerlas). Encara està sense resoldre el segrest de 275 noies a Nigèria el passat mes de maig per part del terroristes islamistes de Boko Haram. En aquest cas confluïen dues circumstàncies: eren noies joves  i a més estudiaven. per tant, podien arribar a ser independents econòmicament, eren cultes i podrien trametre als seus fills nous valors de convivència i respecte, en definitiva: eren el futur.

En les situacions descrites en els punts anteriors, i es podria parlar de molts més, es planteja  bàsicament la manca de reconeixement de drets humans. Com pot ser que la meitat de la població mundial, pugui actuar amb aquesta impunitat sobre l’altre meitat? És evident que no tothom actua de la mateixa forma, però cal dir prou, ningú es pot quedar amb les mans creuades mentre segueixin havent aquests situacions.