Kerry James Marshall: Pintures i altres coses. Fundació Antoni Tàpies

En el documental Alfabet Tàpies, 2004, el pintor comenta la descoberta que va ser per ell l’art africà el primer cop que va anar a París. A vegades el que no es veu, no es valora, queda fora de l’àmbit del coneixement de les persones. Encara pot ser més difícil donar visibilitat a una part d’un país que ha negat sistemàticament el valor i la importància d’aquestes persones. La història d’EEUU es prou coneguda com per comprendre la manca d’interès per incorporar la població negre.

El descobriment que va fer Kerry James Marshall dels dibuixos sobre afroamericansinclosos en el  llibre Images of Dignity: The Drawings of Charles Whit,  van influenciar-lo fins al punt de voler reflectir les seves experiències en l’art. És un artista compromès en els moviments socials dels anys 60 i 70 als EEUU i al prendre consciència de l’absència de persones de color en la iconografia, va anar reflexionant i assumint que el art estava coix al deixar de banda una part tant important de la identitat americana.

Les obres que s’exposen a la Fundació Tàpies són obra recent, integrada per fotografia, video i muntatges, a més de pintura. És evident que caldria poder veure l’exposició del Museu Reina Sofia, per tenir una idea més amplia i complerta de l’obra d’aquest artista. També recomano llegir l’article  d’Ángela Molina, aparegut a Babelia, amb el títol: “El “si, podemos” de Kerry James Marshall.

Des del desconeixement, he de dir que la visita a aquesta exposició, em va fer trobar-li lligams amb l’obra de Tàpies. La utilització d’objectes de rebuig, d’objectes quotidians, a part de mostrar-nos la realitat d’unes persones, fa que adquireixin valor, que constitueixen el substrat sobre el que es sustenta el desenvolupament d’una societat. Em van deixar clavada les fotografies de tres noies: Alana, Naomi i Tyla. Com explica el fullet de mà

…imatges preses en condicions de llum ultravioilada….La sèrie,aborda idees sobre la visibilitat i la invisibilitat de les persones en la societat, i busca conscienciar sobre les condicions que emmarquen la nostra percepció dels altres.

 

La foscor les ressalta, destaca la seva mirada que diu tantes coses. Són precioses.  Una de les poques obres de format gran de l’exposició és Garden party. Sabem que fa referència a un projecte que pretenia crear habitatges accessibles per a una població creixent. El que em va atraure, va ser la diversitat de races que apareixen en la pintura, reflex de la voluntat de viure en una societat no discriminant, on tothom estigui representat. Les imatges que tenim al subconscient, ens suggereixen que en una festa hi ha beguda, i més a EEUU que sempre els veus amb un got a la mà. En aquest quadre, no. Les persones parlen, s’intercanvien somriures, estan en un jardí que és un reclòs de tranquil·litat en relació als grans edificis que es veuen al costat. Els colors són  alegres, representen  el desitj d’una vida millor.

 La manera d’extreure o de mostrar tantes idees i conceptes, a través de la fotografia, em va semblar molt interessant. Snooting Stars o The Art of Hanging Pictures, entre d’altres, em van sorprendre com a formes d’expressió. Sempre s’agraeix poder anar donant petites passes en el món de l’art.