Dias de Nevada. Bernardo Atxaga

Dias de Nevada. Bernardo Atxaga Amb l’arribada de l’estiu, molts amics i amigues et recomanen llibres que han llegit fa poc i que els han resultat interessants. Sempre és agradable compartir coses i per això m’he decidit jo també, a fer un suggeriment.

Fa un parell de dies he acabat de llegir “Dias de Nevada” de Bernardo Atxaga, en l’edició d’Alfaguara, traduïda de l’eusquera per Asun Garikano i el propi Atxaga. No tinc cap dubte que sempre que sigui possible és millor la versió original, però pel meu desconeixement de la llengua vernacular d’Atxaga, ha fet que l’hagi llegit en castellà. 

Hi han diferents aspectes que vull destacar:

  • el ritme de la narració. 
  • el llenguatge visual i dels sentits
  • descripció dels personatges
  • el to emprat 
  1. Quan em refereixo al ritme, a la forma d’anar presentant els fets, he de dir que t’enganxa des del primer moment, però de forma que pots llegir i al mateix temps gaudir del llenguatge. Tot transcorre de manera natural, sense estridències: s’assaboreix. I no estem parlant d’un llibre línial en el temps, ni molt menys; anem del present al passat i tornem al present. El cert és que estan molt ben lligats els salts en el temps, de manera que es complementen i es fan necessaris. 
  2.  Les obres d’Atxaga són un conjunt d’imatges: “ho veus” i de sensacions. Tens la certesa que si un dia vas als llocs que descriu, els reconeixeràs. Gairebé perceps els olors del desert, del campus de la universitat, dels menjars, de la fusta tallada de la serralleria,  etc. No cal dir que el ventall de colors es fa present en tot i cadascun dels detalls: els ulls de l’ós rentador (mapache), els llums dels casinos, els diversos tons del bosc d’Euskadi, les flors del germà gran, etc. En aquest sentit crec que és una obra fàcilment portable al cine.
  3. Dóna tots elements per entendre cada personatge, sense caure en descripcions inútils ni recarregades. Cada un d’ells és descrit en els seus trets més rellevant, de manera que el lector es pugui fer una composició del quadre. L’entorn d’infantessa i joventut, el descobriment de nous mons i noves costums i les persones que es mouen en ells, la visió a través de l’Izaskun que es va modificant a mesura que va entrant en l’adolescència. Al final tens la sensació de tenir tots els elements per tancar el cercle, per poder anar des del passat al present sense salts ni buits. Però al mateix temps, com a lector, tens la llibertat d’anar creant el teu propi relat.
  4. Es pot dir que el llibre està escrit en un to amable, que no vol dir carrincló; ric, diverses vegades descriu el desert i mai tens la sensació de repetició; planer, que sembla contradictori amb ric però no ho és. Es pot concloure que és motivador, que desperta la curiositat. 

Vaig descobrir a Bernardo Atxaga amb l’obra Obabakoak i a partir d’aquell moment sempre l’he tingut com autor de referència. 

Espero que aquesta proposta sigui d’interés.