Pequeño teatro. Ana M. Matute

Des de fa molts anys, m’he declarat fervent admiradora i seguidora de la vida i obra d’Ana Maria Matute. Crec que primer vaig descubrir la persona i després la seva obra. El meu homenatge particular per la seva mort, ha sigut llegir la seva obra “Pequeño teatro” escrita l’any 1943 i publicada el 1954. S’afegeixi la circumstància que  el llibre que tinc, me’l va regalar el meu pare en una edició de l’any 1972, amb la qual cosa, per a mi te un doble valor sentimental.

L’argument del llibre retrata la vida d’un poble mariner, del nord d’Espanya, amb una societat tancada i al que arriba un foraster. Tot es regira, ja que aquest personatge es fa amic d’un jove orfe,  que pateix malformacions i que se’l pren com a boix i és tractat amb despreci pel nucli de societat benestant.  A més de les festes típiques dels pobles, existeix un petit teatre de titelles, on un vell artesà, fa els ninots i inventa les històries. Podem dir que és una obra coral, tant en quant, no només son importants els protagonistes, sinó que el poble, en el seu conjunt, son actors de l’obra.

Explicat així l’argument, d’entrada em va recordar la pel.lícula de Passolini, Teorema; on l’arribada d’un personatge a la casa d’una família, altera absolutament les relacions entre els diversos membres de la mateixa. En aquest sentit, es pot establir un cert paral.lelísme,  ja que en la obra que comento es capgiren totes les relacions i surten a la superfície pors, enveges, frustracions, desitjos no complerts, etc.

La descripció del caràcter dels personatges, és extraordinari. No hi han grans descripcions, però  els situa dins del context i de la vida del poble, de manera nítida i clara. En alguns moments, sents l’ofec i quasi et falta la respiració, dins de l’ambient tancat i asfixiant de la vida del poble. Això contrasta amb el fet que un poble de mar, sempre dóna la sensació d’espai obert, ampli, on bufen les marinades i els terrals. En aquest cas el mar no el sents com amic, sinó com una amenaça, ple de figures fantasmagòriques, que venen per arrebassar a les persones i que fa de mirall de les misèries i anhels no aconseguits.

Les rutines van canviant, i el noi contrafet, viu aquests canvis amb sorpresa, el sacsegen, fan que tot de cop passi a ser el centre de tota l’acció i no entengui que li està passant. Els seus sentiments primaris i al mateix temps clars i forts, el porten a trobar-se dins d’un remolí, on les mentides i la falsedat li fan mal.

La riquesa del vocabulari m’ha recordat també a escriptors com Delibes, Torrente Ballester, José Luís Sampedro o Carmen Martín Gaite, per citar-ne només alguns dels que a mi personalment, més m’agraden. Moltes vegades he mantingut la idea que cada cop es va empobrit més el llenguatge. L’ús o millor dit, l’abús dels “tacos” com a comodins que serveixen per tot, ens limita. Per això llegir un llibre com Pequeño teatro, et retorna el poder de les paraules i la seva força.

Gràcies Anna Maria Matute.