Daniel Barenboim i la celebració del 150è aniversari del naixement d’Strauss

El Palau de la Música i dins del  cicle Palau 100, va oferir el passat dilluns un concert d’aquells que fan època. La Staatskapelle Berlin dirigida per Daniel Barenboim, interpretant música de Richard Strauss. Aquest mateix concert havia sigut interpretat a l’ Auditorio Nacional de Madrid el dia 5 d’aquest mateix mes, i per tant, ja s’havien pogut sentir i llegir els comentaris i crítiques al seu voltant, cosa que havia fomentat encara més, les ganes de participar en un esdeveniment d’aquesta categoria.

L’emoció al veure a Barenboim és indescriptible. La direcció sublim. Va ser evident que se sentia molt còmode amb la música d’Strauss i veient-lo, et trametia la sensació de que la música d’Strauss era fàcil. Una orquestra de les dimensions de la Staatskapelle de Berlín sonava de manera continguda en molts moment, sobre tot en la interpretació del poema simfònic “Don Quixote, op. 35”. Per contra en la interpretació d'”Una vida d’heroi, op. 40″ va sonar en tot el seu esplendor, però sense estridències. Dues obres tan diferents i tan complexes es van sentir plenes de modulacions, de detalls, de colors ben diferents. En els dos poemes, l’orquestra va complementar i dialogar amb els instruments solistes, el xelo i la viola en el cas del Quixote i el violí en el cas de Una vida d’heroi.

El poema del Quixot, és difícil. Em va sorprendre però, constatar amb quina facilitat venien al cap les imatges que representaven l’acció descrita a l’obra. Podies “veure” el ramat de xais o amb l’ajuda de la màquina del vent, veies també els molins amb els que s’enfrontava Don Quixot. Rellegin crítiques o anàlisi d’aquesta obra, no puc deixar de citar un article de Germán Marcano recollit al web, musicaenclave.com

esta obra no ha logrado llegar tan fácilmente a las salas de concierto como otros poemas sinfónicos del mismo compositor…Muchas de las razones para esta injustificable actitud pueden asociarse con la impracticabilidad de su ejecución, repudio general a ciertos efectos y, en general, a una falta de conocimiento acerca de lo que el trabajo realmente es.

… un hombre que más allá de la realidad, busca el amor y la justicia. Este carácter se refleja en cierto modo en la propia vida de Strauss como compositor, sumergido en su propio mundo musical buscando las más sublimes metas artísticas.

http://youtu.be/MYSkfgsL_BE?t=1s

En la segona part del concert, vam sentir l’orquestra en tot el seu esplendor. Un cop més, ens arribava la música, no només per la oïda, sinó directament al cervell i al cor. Tancaves els ulls i podies participar en les cavalcades de tot l’exèrcit, o en les batalles, o en les escenes amoroses. En algun moment, el gest fort de la batuta del mestre Barenboim, t’arribava directament i sense voler, feies un bot en el seient.

En el llibre de Bryan Gilliam. Vida de Richard Strauss. Publicat l’any 1999 per la Cambridge University Press, es diu que Strauss va aconsellar que sempre s’interpretessin aquestes dues obres juntes. El desitj de pau de l’heroi i la seva retirada del món troba el seu complement en la figura del Quixote, l’antiheroi.

Com llegia en la crítica de Javier Pérez Senz a El País, “Los grandes conciertos también se pueden medir por la calidad del silencio”. En aquest cas, va ser així. Al finalitzar el concert semblava que el Palau fos buit, van ser uns segons que el públic va necessitar per tornar a la realitat. A partir d’aquí els aplaudiments, els crits, les lloances. Veies les cares i l’expressió de la gent, i percebies l’emoció en tots ells. Ara toca escoltar i sentir una i un altre vegada aquests poemes simfònics, per poder gaudir de tots i cadascun dels detalls.