Sorolla. El color del mar

L’avantatge i  desavantatge d’escriure sobre un pintor com Sorolla, és que tothom te una idea creada entorn a ell. La part positiva és que en aquest cas em puc limitar més que mai, a donar una visió personal.

Des del passat dia 12 de juny i fins al 14 de setembre del 2014, és possible visitar al CaixaForum l’exposició Sorolla, El color del mar. El títol ja ens situa ràpidament sobre el que es pot contemplar. No cal esperar retrats ni altre tipus de pintures, només es poden veure quadres de temàtica marina o que tenen com a principal protagonista el mar.

Ens trobem dons, amb una exposició que no està ordenada de forma cronològica, sinó que gira al voltant de tres seccions: L’espectacle incessant, Les hores del blau i De la naturalesa, a la pintura. Ajuda a entrar en la idiosincràsia del personatge, les grans fotografies murals, on es mostra  la manera que vestia per anar a pintar o com s’organitzava per protegir-se del sol o del vent. Va ser un pintor de la natura i de la immediatesa. Captava la llum i el moviment d’un moment determinat, per això havia de pintar rapit. En aquest sentit s’apropa a l’escola dels impressionistes. Com a pintor “a l’aire lliure” i fins i tot que s’introduïa al mar per poder copsar millor el moment, va utilitzar gran quantitat de taules de fusta de mida petita, que podia aguantar dins de la capsa on tenia els pinzells i les pintures. En aquestes tauletes es pot veure la cerca incessant del color. Una de les seves preocupacions principals, era el poder reproduir els colors que li presentava la natura i que no sempre trobava en les pintures elaborades. Evidentment, la naturalesa és més rica i amb una gama molt més subtil i amplia, fins arribar a extrems difícils de percebre per l’ull humà. Per il·lustrar aquest fest, es recull en una vitrina una col·lecció de papallones de tons blaus, que ell utilitzava per explicar la relativitat del color, tant en quant si es convertien en pols les ales de les papallones, desapareixia el blau.

És evident que el mar li va oferir moltes possibilitats de color. En l’exposició es poden veure quadres de  zones diferents: el mar de València, el de Xàbia, la costa Brava i el de Biarritz i Donosti. No es tracta de pintar només el mar, sinó com a marc on es desenvolupa la vida de la gent. En el Mediterrani es pot veure  la gent, i sobre tot les criatures, banyant-se o jugant a la sorra. En l’Atlàntic, l’activitat és més de passeig o de contemplació. Un altre factor cabdal, és el sol i la seva posició, que es tradueix en les ombres. També en aquest cas deia que el cel era molt més canviant que al Mediterrani i sobre tot, que en poca estona es podien donar fenòmens molt diversos. aquest fet l’estimulava i l’esperonava en la seva cerca de captar aquesta diversitat.

A més dels diversos blaus, verds i blancs, és molt important l’ús que en va fer del violeta, tant per les ombres com per donar profunditat.

Un altre aspecte molt important de Sorolla, é la influència de la tècnica fotogràfica en la seva obra. No es pot oblidar que una de les seves primeres feines va ser treballar amb un fotògraf (que després va ser el seu sogre) colorejant les fotografies. Es veu la manera d’emmarcar les imatges, la perspectiva que emprava, etc. com a elements important d’aquesta influència.

Hi han diversos quadres que em van interessar. Alguns son molt coneguts, com el Balandret del 1909,  Nadadors, del 1905, Pescadores a la platja de València o Migdia a la platja de València del 1908. Però de forma especial em va agradar Trencaones Sant Sebastià del 1917-18, per la sensació de volum i de moviment de les ones i Pescadora amb el seu fill. València 1908. D’aquest darrer l’ombra dóna un equilibri a tot el quadre i és un els que l’enquadrament fotogràfic em va semblar més clar.