La Valquiria de Richard Wagner

Assistir a l’assaig general d’un òpera, sempre comporta un risc. A vegades un dels cantants no te la veu prou bé i s’estima més reservar-se pel dia de l’estrena, o potser un membre de l’orquestra no està prou fi, o … En el cas de La Valquiria de Wagner, que es representa actualment al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, sembla que els errors en l’orquestra que es van detectar el dia de l’assaig, no s’han resolt i han continuat donant  que parlar al llarg de les diferents representacions. A més el que hagi hagut unanimitat en les crítiques, aporta un sentit d’objectivitat o de sentir majoritari, que no pot deixar-se de costat. No s’entén que ha pogut passar-li a un  director com en Pons. Uns parlen de ritme in-apropiat  que va desconcertar als músics, altres de manca d’assaig, altres a que la direcció d’una orquestra tan nombrosa li queda gran. Mai per una errada es pot engegar a rodar tota una carrera.

La part positiva va ser  veure que, bona part del públic que emplenava el Liceu el dia de l’assaig, eren joves. Molts d’ells provinents de conservatoris i escoles de música.

Sempre s’ha admès que els cantants wagnerians, han de tenir unes característiques físiques especials. Capacitat i resistència són imprescindibles. Més si es pensa en com van ser concebudes les seves obres per Wagner, sense interrupcions ni talls, de manera que els cantants han de poder cantar amb la màxima qualitat tant al començament de l’obra, com quan porten quatre hores sobre l’escenari. I no parlo només de la durada, sinó del fet de compartir amb orquestres de més de cent músics. No pot deixar de meravellar-me com Wagner, va pensar fins i tot en això al concebre el teatre de Bayreuth, de manera que l’orquestra mai pogués sonar per sobre de la veus dels cantants.

En el cas de les representacions del Liceu, el repartiment és del millor: Anja Kampe com a Sieglinde, Klaus Florian Vogt en el paper de Siegmund, Irene Theorin com a Brünnhilde, Albert Dohmen com a Wotan, Eric Halfvarson en el paper de Hundig i Mihoko Fujimura en el paper de Fricka. Així dons, per aquest costat es va poder gaudir força, excepte quan l’orquestra, que semblava desconcentrada i sense control, tapava les veus. La veritat és que d’un director de la categoria de Josep Pons, que s’autodefineix com a wagnerià, sorprèn la manca de “direcció”. El cas dels vents va ser el més flagrant, i a partir d’una primera errada, ja en el primer acte, no es va poder encarrilar l’orquestra. Va ser una llàstima i una decepció molt gran.

No podem oblidar que estem parlant d’un dels drames musicals de Wagner, que com definia ell mateix, es tracta d’un “drama al servei d’una finalitat musical” o “fets musicals que esdevenen visibles”. És a dir, no podem separar el text i la seva representació dramàtica de la música, ans al contrari, aquesta és un dels mitjans d’expressió fonamentals al servei del drama. Fins i tot cal reparar que estem davant no d’una de les òperes romàntiques de Wagner, sinó de les seves obres posteriors. Precisament perquè pugui haver aquesta íntima connexió entre totes les parts, el propi Wagner va escriure el llibret i després, va posar la música.

Pensar que va trigar més de 25 anys en escriure’s aquesta òpera (1848-1874), ens dóna idea de la complexitat i riquesa de la mateixa.  Voler  tractar sobre el principi i la fi del món i l’evolució en la forma de presentar-ho, van donar com a resultat una obra que va evolucionar des de constar només de Siegfried fins a composar la tetralogia complerta. Aquí també ens cal recordar el que opinava el propi Wagner: per a què un motiu músic-dramàtic fos comprés plenament, calia representar-ho tant en paraules com en fets que es desenvolupaven en el escenari.  D’aquí es pot derivar cap els leitmotif. Es veritat que els vas reconeixent a mesura que transcorre l’òpera i  mentalment, identifiques el seu significat amb el que ve a continuació. Impressiona saber que en tota l’obra hi ha més de 100 leitmotif i encara més, aconseguir que es vagi seguint el seu rastre conseqüència de que tenen relació amb el text i que prèviament s’han vist. Personalment intentar descobrir els relacionats amb conceptes, com la natura o la por de Wotan, al costat dels que identifiquen objectes coses concretes, com  l’espasa o els cavalls del carro de Fricka, em resulta motivant.

De La Valquiria es diu, que és l’òpera més humana de Wagner. És en la que certes emocions i sentiments es representen amb més força. És evident que en el passatge de la conversa de Wotan amb Brünnhilde, aquest es manifesta dèbil, amb necessitat de parlar, de compartir, actituds impròpies d’un déu. De la mateixa manera en el comiat entre tots dos, assistim a la lluita entre mantenir-se en el seu paper de déu i la part de pare o d’home que perd el suport incondicional d’un altre persona. Wotan vol representar el nou (Nietzsche), el trencament amb la tradició encarnada per Fricka i això el porta a acceptar l’adulteri, el incest, a tenir dos fills amb una dona mortal anònima, buscant l’home que salvarà als deus, l’home lliure que es fa a sí mateix.

Al marge de l’òpera en si mateixa, no puc evitar mai el pensar en el tema portat als moments i a la cultura actual. Automàticament em posa neguitosa constatar que el càstig de Wotan a la seva filla, és trèura-li la protecció permetent que sigui violada pel primer home que passi pel bosc. O Siegmund que està a punt de matar a Sieglinde, pretesament per amor. Sóc conscient que no es pot simplificar ni treure les coses de context, ni del seu moment històric i filosòfic, ni apartar-les del pensament de Wagner, però …