La Bohème de Puccini. Amics de l’Òpera de Sabadell

 

Programa de La Bohème de PucciniEl dimecres dia 30 d’abril, vaig assistir a la representació de La Bohème de Puccini al Teatre de La Faràndula de Sabadell a càrrec dels Amics de l’Òpera de Sabadell.

 

És ben curiós que la majoria de la gent no conegui l’existència de  l’òpera de Ruggero Leoncavallo, amb el mateix nom i basada en la mateixa novel·la escrita per Henri de Murger que va utilitzar Puccini.

M’interessa fer esment a aquest fet, a part de que perquè es van estrenar amb un any de diferència només, (en el cas de la de Puccini es va estrenar a Tori el 1896 i la de Leoncavallo el 1897 a La Fenice de Venècia) sobre tot perquè ens trobem davant de dues obres veristes. Com a tals, recullen el final del romanticisme però amb característiques diferenciadores ben clares. Segons vaig sentir una vegada a en Roger Alié, Leoncavallo va ser el veritable teòric del verisme, allunyant-se del bel canto i a pesar de que encara manté la figura femenina com la figura principal (típic del romanticisme), ja passa a una obra coral amb personatges de la vida real. En l’òpera de Leoncavallo es segueix més al peu de la lletra l’obra en la que es bass,a i posa de manifest la cruesa de la situació sense carregar les tintes en la part més romàntica, com va fer Puccini

A més de les influències dels romàntics, en ambdós autors es nota l’empremta de Wagner en l’ús del leimotiv, recurs aquest, molt ben utilitzat per Puccini. La pèrdua d’importància de les àries, quedant més integrada la música amb les cançons es fa més palesa en l’obra de Leoncavallo. Per últim, destacar el canvi fonamental de l’orquestra, al passar a tenir un nombre molt més gran de músics que ajuden a ressaltar els moments clau de la trama. Aquesta característica és de vital importància al parlar dels cantants, ja que necessiten tenir un potència de veu i una resistència física considerable per poder imposar-se a l’orquestra.

No hi ha cap dubte: l’òpera de Puccini va ser la que es va imposar en aquesta particular lluita. Cal dir que només existeixen tres enregistraments en CD de l’obra de Leoncavallo, on la més recent és de l’any 1990 i que en molts llibres i bases de dades d’òpera, per exemple a operabase,, quan es parla de les òperes d’aquest autor, s’obvia La Bohème. En aquesta mateixa web, al mirar les estadístiques, es veu que dins del rang de les òperes, La Bohème de Puccini ocupa el lloc número 3, mentre que la de Leoncavallo ni tans sols apareix entre les  50 primeres. Quan aquest apareix és per la seva òpera Pagliani, sens dubte la més coneguda.

Centrant-nos en La Bohème de Giacomo Puccini presentada pels Amics de l’Òpera de Sabadell, destacar el goig que fa veure el teatre ple de gom a gom. Com he apuntat més amunt, l’orquestra de les òperes veristes, són nombroses i amb presència destacada d’instruments de vent. Han de jugar el paper potenciador d’aspectes del llibret. Així doncs, no podia ser d’un altre manera que l’orquestra tingués un paper rellevant. Ara bé, ja ho he dit en altres ocasions comentant les òperes de Sabadell, l’Orquestra Simfònica del Vallès, que en altres tipus de concerts i esdeveniments musicals. està a gran alçada, en les òperes, “sona” massa. A vegades crec que és la forma del fossar, que al tenir el sostre tan avançat, propicia que el so reboti en ell i quedi distorsionat i amb una potència que ofega a qualsevol. Vaig trobar un so molt pla, sense matisos, no acompanyava en les emocions. Potser en les properes representacions, canviarà.

També com he dit abans, en aquest tipus d’òpera calen cantants de gran potència. Vaig trobar que el tenor que feia el paper de Rodolfo, impostava molt la veu, forçava el coll per tenir potència, amb un resultat, per al meu gust, molt deficient. Mimí, interpretat per Maite Alberola, soprano de llarga trajectòria i amb un repertori operístic important, no va tenir cap problema, en tot cas es podria dir el contrari, que anava tan sobrada de potència que mancava el color. Em va agradar molt Musetta, Núria Vilà, soprano a la que ja he tingut ocasió de sentir en altres òperes. El baix que va fer el paper de Colline, Juan Carlos Esteve, em va emocionar.

Em va agradar molt la direcció d’escena. En Carles Ortiz va aconseguir una magnífica posada en escena: el tractament dels espais, el moviment dels cantants, en resum va aconseguir dinamisme amb equilibri.

Voldria demanar als organitzadors, que en el programa de mà, facin constar el nombre de descansos i la durada dels mateixos. És lamentable que per desconeixement, les persones que han demanat una consumició al bar, entrin tard o s’endarrereixi el començament del següent acte.

Ara a esperar la propera temporada que es presenta suggerent. En parlarem