Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró

El títol complert d’aquesta exposició, recentment inaugurada a la Fundació Joan Miró, és “Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13”. Aquesta idea em permet escriure sobre ella, estan convençuda de que amb els pocs coneixements que tinc, l’únic que puc fer, és esperonar a altres persones a que la vagin a veure.

Aquesta exposició fa referència als 35 anys transcorreguts des de la primera edició el 1978 i l’actual, 2014. Com explica la directora de la Fundació, Rosa Maria Malet en la presentació de la mateixa, durant aquest temps han passat 497 artistes i 30 comissaris que han mantingut el dinamisme d’aquest espai,  que vol ser centre difusor de les tendències de cada moment. Aquestes xifres i l’objectiu d’aquests espais (primer el 10 i actualment el 13) ens situen davant de la immensitat de la tasca realitzada. Segur que no ha estat gens fàcil mantenir al llarg del temps una sala dedicada a l’art emergent, on han tingut cabuda tan artistes locals com internacionals. El intercanvi sempre és enriquidor, obrir fronteres ajuda a obrir també la ment i aquest fet és positiu no  solament pels artistes, sinó pel públic en general.

Crec que val mol la pena fer-se amb el catàleg de l’exposició (a pesar de que el disseny dificulta moltísim la lectura del contingut i la qualitat de les imatges no contribueix a fer-se una idea correcta de les obres). Llegir amb calma l’article del comissari de l’exposició, en Manuel Segade, ens permet seguir, guiats per la seva mà, el recorregut per l’història de la Fundació Joan Miró i per totes i cadascuna de les exposicions hagudes durant aquests trenta-cinc anys. Tot això explicat dins del context polític, social i cultural i artístic del país i en concret, de la ciutat de Barcelona. No em resisteixo a citar les seves paraules del programa de mà: “…en un arc de més de tres dècades que no tans sols permet analitzar la història de moviments i tendències en l’art, sinó també detectar les interseccions entre diferents generacions i lleguatges.” D’entrada és una lliçó que  t’ajuda a ubicar cada obra en el temps i en l’entorn.

És important saber que l’existència de l’Espai 10/13 dedicat a exposicions de joves artistes, és degut a la voluntat explícita d’en Joan Miró. Volia que la programació d’aquest espai ajudés a la investigació i experimentació d’aquests artistes. La veritat és que fent el repàs de tots els artistes que han passat per aquest Espai, es constata com molts d’ells han esdevingut primeres figures en el món de l’art i s’han convertit en referents de les noves generacions. Veure obres de Susana Solano, Jaume Plensa, Fina Miralles, Riera Aragó  entre d’altres, ajuda a entendre el camí fet.

M’imagino que la selecció de les obres per aquesta exposició, deu haver sigut una tasca molt complexe. Per un costat calia preservar el fil argumental, però no podem oblidar que ens trobem davant d’art experimental, i això implica que alguna de les obres que es van presentar en el seu moment, ja no estaven disponibles. Tinc previst fer una visita guiada de les que ha programat la Fundació, per poder conèixer de primera mà, com s’ha fet aquesta tria.

La primera gran novetat d’aquesta exposició, és que per primera vegada, surt del seu propi espai per ocupar les sales on normalment es presenten les exhibicions temporals. L’exposició està ordenada en vuit espais diferents: Cronologia, Fenòmens pictòrics, Objectes escultòrics, Cultura i natura, Fenomenologies del cos, Postcolonialismes, Processos i esdeveniments i Els usos de la cultura popular.

Només vull esmentar les obres que “a mi m’han dit alguna cosa”. Estic convençuda que cada persona que vegi l’exposició podria dir-ne d’altres, però aquestes són les meves:

1.- Cronologia. Antoni Tàpies. No podia ser d’un altre manera. Les seves obres em fan anar més enllà, em suggereixen moltes idees i reflexions. En aquest cas es tracta d’un pila de plats de porcellana blanca i en el de dalt es pot veure que té una esquerda.  Un cop més Tàpies utilitza objectes quotidians, usats, que estan en equilibri, en harmonia, que uns sustenten als altres. Està tot dit.

2.- Fenòmens pictòrics. Alfons Borrell. Pintura amb fons negre i emmarcada amb línies de color groc. Tot cal remarcar-ho per saber la seva magnitud. El fons és negre però al voltant sempre hi ha color i a sobre és un color càlid. Vik Muniz. Laberints. La silueta d’un gos, feta amb sals de plata. La simplicitat a vegades és la millor expressió, la més clara. És un treball previ, necessari per arribar més lluny.

3.- Objectes escultòrics. Susana Solano. Peces de fusta que permeten apreciar la textura i l’ànima de la fusta. El color, les vetes, etc. Un cop més el valor de les coses naturals que a vegades ens passen desapercebudes. Jaume Plensa. Estructures. A través de video es veu el muntatge de les seves obres. Simplicitat en els materials, càlculs perfectes per aconseguir l’equilibri. Susy Gómez. Les seves escultures amb material tèxtil ajuden a veure el valor del quotidià, d’allò que tenim davant dels ulls. L’escultura dels guants blancs, llargs entrellaçats, sembla que t’abracin.

4.- Cultura i natura. Fina Miralles. El mar. Es tracta d’una composició, on el mar es va fent i modificant dia a dia, ja que una tela blanca, per osmosi va xuclant l’aigua tintada de blau que hi ha en un recipient que està a la base. Simplicitat. Intercanvi. Una cosa pot enriquir i modificar un altre. Em va semblar fantàstica. He de confessar la meca debilitat per aquesta artista.

5.- Postcolonialisme. Jackie Brookner. Llengües natives. Les escultures de  llengües de materials de diferents colors i mides, em va semblar molt evocadora i representativa de la integració de persones

6.- Processos i esdeveniments. Esther Ferrer. Perfil. En base al seu perfil, va dibuixant línies que l’envolten i que es van expandint i ocupant tot l’espai. Ja ho va dir Ortega i Gasset, som nosaltres i la nostra circumstància. No es pot oblidar. No estem aïllats encara que ho sembli. Interactuem amb el nostre voltant. Antonio Egea. Tempografies. Papers enterrat que recullen el pas del temps. La transformació del material, els colors resultants, la permeabilitat, etc.

7.- Els usos de la cultura popular. Pere Noguera. Terrissa de la Bisbal. Conjunt de vuit càntirs d’argila negre, amb variacions sense repetició dels tres elements superiors: nansa, galet i broc. Elements molt propers a la nostra cultura que en parlen de l’evolució de les coses, de la seva transformació: no tot és el que sembla a primera vista. Enric Pladevall. Museu de primavera. Joguines fetes amb material reciclats. Un cant a la creativitat, a veure una mica més enllà del propi objecte, a barrejar materials. Liza Lou. Pati del darrera. Taula de fusta amb els bancs per dinar a l’aire lliure. Aquests objectes tant senzills els transforma al revestir-los amb peces petites de vidres de colors, com les que s’utilitzen per a fer collarets. D’aquesta manera l’acte de dinar al camp o fora de casa, al pati del darrera, s’eleva de categoria i adquireix una nova dimensió. Pep Duran. Sabates. En una vitrina petita es veuen tres sabates de criatura de diferents mides. En la petitona hi ha un tinter; en la mitjana les puntes de plomes i en la més gran, els mànecs de les plomes, llapis i goma. Una metàfora fantàstica del creixement.