Una pel·lícula: Professor Lazhar

Cartell Professor LazharAquesta setmana van passar per televisió una pel·licula extraordinària  en diferents aspectes. Es tracta de Professor Lazhar. És un film canadenc, de l’any 2011 que va merèixer molts guardons i nominacions. Per començar per aquest darrer capítol, va ser nominada als Oscars com a millor pel·licula de parla no anglesa. Va obtenir el premi a la millor pel·licula al festival de Toronto i el premi Genie. A Locarno va obtenir el premi del públic i a Valladolid, el premi al millor guió.

No pretenc escriure sobre els valors cinematogràfics d’aquesta cinta, ja que hi ha molta informació al respecte (podeu clicar aquí per veure més dades sobre ella), sinó sobre la temàtica i aspectes concrets que aborda.

La història es desenvolupa en una escola canadenca i en centra bàsicament en les reaccions que es produeixen entre l’alumnat d’una classe en la que la mestre que tenien, es suïcida en la pròpia aula. A l’endemà un home algerí, que diu haver ensenyat durant 19 anys en el seu país, s’ofereix per cobrir la plaça que ha quedat vacant. A partir d’aquí es desenvolupen varies línies argumentals:

1.- El nou professor. Formes d’ensenyament. Valors. Integració.

2.- La directora del centre i el professorat. Sistema educatiu i normativa. Despersonalització de l’educació.

3.- Els nens i nenes de la classe. Relacions entre ells i amb el professor.

4.- Els pares.

Des de bon començament es contraposen dos sistemes educatius. El sistema canadenc, més normalitzat (en el seguit de que tot són normes a seguir), més rígid (no és possible sortir-se del camí marcat pels regles establerts), on tot està estipulat i amb poc marge per interactuar a nivell emotiu amb les criatures i el sistema que posa en pràctica el professor Lazhar, més antiquat, però que evidencia un nivell de coneixements superior i un acostament més profund a la realitat personal de cada alumne. Frapa veure reflectida una societat que no permet cap tipus de contacte entre mestres i alumnat, de manera que donar una abraçada a una criatura pot tenir conseqüències penals i que porta a l’absurd que denuncia el professor de gimnàstica: com no es pot tocar als nens, és impensable que utilitzin aparells perquè no els pot ajudar. Resultat, els fa donar voltes corrent durant tota l’hora de classe. És una simplificació del tema, però envia un senyal d’alerta sobre aspectes que poden ser absolutament absurds i no només això, sinó que poden tenir unes conseqüències totalment negatives sobre la formació global de les criatures.

No és anecdòtica la posició de l’alumnat a l’aula. L’anterior mestra els tenia posats en semi-rotllada per afavorir l’intercanvi de punts de vista entre els nens i nenes de la classe. El nou mestre els situa en files, de manera més clàssica. A priori tot fa pensar que la posició inicial és més correcte, però comprovem que posats en fila, també es pot aconseguir una òptima relació i implicació de tots. El que canvia és l’actitud del mestre.

Com s’encara la resolució del conflicte de les criatures davant del fet traumàtic de la mort de la professora és un motiu més de reflexió. El centre opta per la intervenció única d’un professional de la psicologia, que actua sobre el conjunt de la classe, seguint uns protocols establerts. La pel·licula mostra, com el professor Lazhar, observant a cada criatura, percep les diferents implicacions i sentiments que ha generat en ells. Provoca que es pugui parlar de forma espontània i aquest fet provoca que l’acomiadin. S’ha saltat les normes.

En aquest punt cal parlar dels altres professors i de les famílies. Com en tots els col·lectius laborals, hi ha persones a les que ja els està bé limitar-se a seguir les normes sense plantejar-se res més. Els que són més crítics, aguanten per situacions personals o familiars. La directora viu entre l’espassa i la pared. Veu que la canalla està contenta amb el professor, però no pot acceptar que no es compleixin els reglaments: li va el lloc de treball. Crec que la frase d’uns pares que davant de les reflexions que els hi fa el mestre en relació a la seva filla, li diuen que ell s’ha de limitar a ensenyar i no ha d’educar, posa el dit a la llaga sobre una realitat que es viu a molts llocs, i no només al Canadà.

L’Educació és un tot. Les persones ens eduquem a través dels fets quotidians, de la relació amb altres persones, d’escoltar i integrar altres cultures. Però en l’edat de 10 i 11 anys, el paper del mestre és fonamental. És quasi el primer vehicle de transmissió de valors i coneixements pels nanos. D’aquí la importància de que siguin persones amb unes capacitats especials i amb una formació del més alt nivell i a l’altre costat de la balança cal que hi hagi el reconeixement i la valoració de la societat.

Crec que aquesta és una pel·lícula per veure i reflexionar. Afecta a tota la comunitat educativa i a la societat en general. La LOMCE tindrà implicacions sobre el futur del país, per això no podem deixar passar cap ocasió per analitzar les seves repercusions.