Norma a Amics de l’Òpera de Sabadell

Norma a l'Òpera de SabadellContinuo amb Bellini, però aquest cop és Norma. El passat dimecres vaig assistir a l’estrena d’aquesta temporada de Norma al Teatre de la Faràndula de Sabadell.  Sempre s’ha dit que les tres grans òperes de Bellini van ser La Somnàmbula, Norma i I Puritani. Ara he tingut la sort de poder gaudir de dues d’elles amb molts pocs dies de decalatge. Cal recordar el fet de que precisament La Somnàmbula i Norma es van estrenar el mateix any: el 1831; la diferència es que l’estrena es va fer en dos teatres rivals, la Somnàmbula al Teatre Cárcano i Norma a L’Escala.

He de començar dient que Norma és una de les meves òperes favorites. No només per les seves àries sinó per alguns passatges de l’orquestració, sobre tot pel vent, que em semblen sublims. En Roger Alier, reconegut crític d’òpera, afirma que la ubicació de l’acció als boscos de la Gal·lia, l’entronca amb els orígens del romanticisme, per tant ens trobem davant d’una obra entroncada amb aquesta tradició i amb una gran força dramàtica. Encara que la temàtica reflecteixi la història d’un triangle amorós, la força de la trama recau en la soprano i en la mezzosoprano i sobre tot en  el paper de la soprano. A mi amb aquesta òpera em passa, que l’he sentida tantes i tantes vegades cantada per la Maria Callas, que quan l’he escoltat interpretada per la Cecilia Bartoli o altres sopranos, a pesar de reconèixer que és fantàstica, em sembla que “no és la meva”. Així dons la primera cosa que he fer cada cop que vaig a sentir-la és mentalitzar-me per poder apreciar la grandesa de la música i de la interpretació.

De nou he de manifestar la meva admiració  per la gent d’Amics de l’Òpera de Sabadell. De totes les vegades que he anat, aquesta ha sigut l’òpera que més m’ha agradat. El resultat global va ser extraordinari: Eugènia Montenegro i Laura Vila en els papers de Norma i Adalgisa, el cor, l’escenografia, tot va trametre la força i la bellesa de l’obra. El que sempre em grinyola una mica és l’orquestra. I no és que l’Orquestra Simfònica del Vallès no tingui categoria que ja ha demostrat en moltes ocasions i concerts diversos, si no que crec que és més un problema de sonoritat i de disposició del fossar de l’orquestra.

Sempre penso en el que ja vaig comentar, de que es considerava mal orquestrador a Bellini. Si així i tot va aconseguir una obra com aquesta que ha perdurat al llarg del temps, no se que hauria aconseguit si hagués viscut més anys i hagués arribat a la maduresa.

A Norma m’agrada descobrir els leitmotiv de cada personatge. No em sorprèn que Wagner fes elogis d’aquesta òpera, perquè aquest recurs està fantàsticament emprat. També voldria destacar la riquesa del personatge de Norma, el ritme i la coloratura de la famosa ària Casta diva contrasta amb la següent Ah, bello a mi ritorna, aquesta ens tramet l’alegria de la dona enamorada pel retorn de l’estimat, lluny del paper de la druida. La dualitat del personatge permet cants tan diferents.

El Liceu ha programat aquesta  òpera per la propera temporada. Així doncs, tindré l’oportunitat de gaudir un cop més d’aquesta meravella: no deixeu d’escoltar-la!