La Somnàmbula de Bellini

Abans de que la grip em deixés fora de joc, tenia previst escriure sobre l’òpera de Bellini, la Somnàmbula, i us explicaré perquè.

El passat mes de gener, vaig veure a la Biblioteca el DVD corresponent a aquesta òpera. Es tractava de la versió que es va representar al MET amb la interpretació del Diego Flores i la Natalie Dessay.  Així dons el vaig agafar i el vaig veure i sentir diverses vegades. Amb les òperes sempre és igual, quan més les escoltes, més coses veus i descobreixes detalls o significats que t’havien passat per alt.

He de reconèixer que el tema, en alguns moments em grinyola. Quan Elvino arriba tard al casament perquè ve de visitar la tomba de la seva mare i diu que Amina te les seves mateixes virtuts, no puc deixar de pensar que aquest noi no ha superat l’Edip! Els gelos malaltissos resulten una mica insuportables, però tot segui, passes a pensar com és d’actual quan per desgràcia, no passen masses dies sense que es conegui algun episodi de violència de gènere per aquest mateix motiu. És aleshores quan penses que poc ha avançat la persona humana quan un tema tractat en una òpera que es va estrenar el 1831 continua sent de rabiosa actualitat.

En el cas de La Somnàmbula, es pretenia trencar una llança en favor de les persones normals i corrents, fugir de l’estereotip d’herois i heroïnes de llegenda que eren els personatges habituals de les òperes, per demostrar que la bondat està també present en la gent del carrer. Hi ha algun document que posa de relleu que en una primera versió del llibret, el final encara era més apoteòsic ja que es demostrava que Amina era filla del duc. Alguns entesos afirmen, que com aquesta idea va quedar a mitjes, és pel que al començament el duc  entona unes frases tan elogioses sobre Amina. El cert és que aquests és un punt important de l’embolic. També per comprendre l’argument, no podem oblidar que en el moment que es va estrenar, es començava a estudiar aquesta alteració del son.

Està considerada com una de les òperes importants de Bellini,  i no es pot oblidar que aquest va morir molt jove, als 35 anys. A vegades es diu que va ser un mal orquestrador, però amb una orquestra curta, és capaç d’aconseguir uns resultats espectaculars. Sobre tot, en el que fa relació a la descripció del caràcter dels personatges. Si sents la música, i no coneguessis de que va l’òpera, podries anar deduint l’estat d’ànim dels personatges: com empra les coloratures per manifestar alegria, felicitat, plenitud (un bon exemple el podem veure en Lisa, quan creu que serà la núvia), o el cant pla d’Amina quan canta adormida. En tot cas es considera precursor del que va emprar posteriorment Wagner, de identificar un cant específic amb un personatge.

Com deia més amunt, a primers d’any ja vaig començar amb La Somnàmbula. Ara fa uns dies, a finals de gener, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’assaig general de l’òpera interpretada pel Diego Flores i per la Patrizia Ciofi (que va substituir a la Diana Damrau), en els papers d’Elvino i Amina. Es va comentar que la Patrixia Ciofi estava una mica afònica i que no va voler arriscar massa a fi de preservar la veu per a l’estrena. Potser fos veritat. El que si que és cert, és que vam patir una mica. No hi han paraules pel Diego Flores. Tens la sensació de que canta sense fer cap esforç, arriba allà on vol sense despentinar-se. Algunes persones opinaven que la veu se li havia fet una mica més greu, i és possible, però sincerament, jo no vaig ser capaç de detectar-ho.

Després de vist l’assaig amb el primer repartiment, vaig tornar a véure-la interpretada pel segon repartiment: el Celso Albelo i l’Annick Massis. En aquesta ocasió, l’Amina la vaig trobar extraordinària i el Celso Albelo més fluixet, no només per la veu sinó per la interpretació en general. El llistó estava molt alt i no seria just carregar massa les tintes, però a mi personalment, em va decebre una mica.