Immigració i emigració

Corren mals temps per les persones que han de marxar dels seus països d’origen. Pel país d’on marxen, passen a ser automàticament emigrants i pel país de rebuda, són immigrants. En ambdós casos ja porten una etiqueta posada que no és neutre, sinó que comporta una modificació dels seus drets, quan no una pèrdua dels mateixos. No en parlem ja, si es tracta d’immigració il·legal. En aquest cas les notícies sobre maltractaments i situacions inhumanes a la que es veuen sotmesos, estan a l’ordre del dia; no només en el el nostre país sinó en d’altres de la UE com Anglaterra que està de rabiosa actualitat pel tracte que dispensa a les persones que es troben en situació de ser expulsats del país.

Avui s’ha publicat la dada actualitzada del Padró d’habitants d’Espanya, i en el darrer any, han marxat prop de 200.000 immigrants que havien vingut en les èpoques de bonança econòmica i que ara s’han vist obligats a retornar als seus països. No podem oblidar que totes aquestes persones van contribuir al creixement del país i ara, es veuen privats de feina i d’ajuts socials per superar el mal moment.

Em preocupa l’augment soterrat de la xenofòbia, i en alguns casos ni tans sols soterrada, sinó defensada amb vehemència. No es reconeix la seva participació en l’activitat econòmica dels països, i només se’ls veu, en el millor dels casos, com una amenaça  al ocupar els llocs de treball que podrien anar destinats a les persones autòctones. Encara és pitjor quan s’estigmatitza a tot un col·lectiu, atribuint-lis tots els delictes possibles.

El països receptors d’immigració, propicien la creació de zones ocupades exclusivament per immigrants. Aquest barris acostumen a estar allunyats del centre, en condicions no gaire bones i amb manca de teixit social ni presència institucional abocada a resoldre els problemes d’aquestes persones. Així la integració no es pot produir mai. Com es pot dir que no renuncien a les seves pràctiques religioses o culturals, si no tenen l’oportunitat de veure’n cap més? El que és segur és que amb les retallades de l’estar del benestar, l’únic que s’aconseguirà és trencar vincles que s’havien començat a crear i es farà un salt enredera important.

És molt preocupant quan s’activen polítiques de restricció de la lliure circulació de persones dins de l’UE. Quan apareix en el diari la notícia de que Bèlgica està expulsant gent, (article Así se expulsa a un europeo de la UE),  utilitzant mecanismes sofisticats, però “legals” o aquest altre,  centrat en els països més rics, La Europa más rica choca con Bruselas por la inmigración, es pot arribar a la conclusió de que s’ha generat un canvi profund, de manera que als immigrants se’ls veu com un càrrega (una font de despeses) i en cap cas s’analitza la situació en la seva globalitat.

Junt a això, veiem com les persones que han d’emigrar a altres llocs per trobar la feina que aquí no se’ls pot oferir, es veuen doblement discrimitats. Espanya, si estan fora més de 90 dies, considera que ja són residents de l’altre país, i per tant, els hi treu la possibilitat d’accedir a la sanitat pública gratuïta, si retornen (Eurodiputada PSOE critica que se retire tarjeta a emigrantes tras 90 días). Simultàniament, alguns països apliquen la norma que durant els tres primers mesos de residència en el país, els immigrants no podran accedir a un seguit de beneficis socials, per tant totes aquests persones passen a estar en situacions absolutament precàries en quant a drets bàsics.

Les coses no acaben aquí. Quan al final de la seva vida laboral en altres països, els emigrants volen tornar a Espanya, es troben amb la desagradable sorpresa de que el govern espanyol pretén que realitzin aquí un pagament addicional per la pensió que reben dels països on han treballat. Aquesta norma del ministre Montoro, està portant a que aquestes persones es plantegin seguir empadronades en el país en el que han viscut i no puguin aspirar a viure els darrers anys de la seva vida, en el país d’origen, que van haver d’abandonar perquè aquest, no els hi va poder garantir una forma digna de vida.

La sensació de que es vol esprémer al màxim tant als immigrants com als emigrants, és inevitable.