La vida. Museu Picasso

La Vida. PicassoFa uns dies vaig visitar l’exposició del Museu Picasso de Barcelona, Viatge a través del blau: la vida.  Aquesta obra que va ser pintada a Barcelona es troba actualment al Museu d’Art de Cleveland i retorna per primera vegada des de que va sortir de la ciutat. Forma part de les accions que s’estan realitzant per a celebrar el 50è aniversari del museu de Barcelona.

És curiós, com aquesta obra ens és tan coneguda quan poques persones han tingut la fortuna de vèure-la directament. És cert que es considera una de les obres més representatives de l’època blava i que ha estat reproduïda en innombrables suports i mitjans. Tot això fa que quan estàs  al seu davant,  tinguis la sensació de trobar-te amb un vell conegut, però al mateix temps t’envaeix una gran emoció i ràpidament “entres” en el quadre.

És una obra enigmàtica. Veiem la parella a l’esquerra, la dona amb la criatura, al darrere hi ha un esbos d’una parella en actitud de protecció o de donar consol i un altre dibuix d’un home sol, arraulit sobre si mateix. Ens vol dir alguna cosa Picasso amb aquest pas de dos figures a una persona sola? Ens indica l’evolució de la vida que porta a la solitud final? Quin significat tenen en veritat els dibuixos centrals? Tenen prou força en si mateixes les figures primeres, com per pensar que no calen més coses al quadre. Però Picasso pensava i madurava prou les seves obres, com per posar alguna cosa sense intencionalitat. Aquest primer punt ja em provoca inquietud.

La parella principal està formada pel seu amic Carles Casagemas, que es va suïcidar poc temps abans, i per Germaine que l’havia rebutjat. D’entrada ja ens parla d’un desamor, d’una no comprensió, d’una pèrdua. Si seguim les indicacions dels experts en la pintura de Picasso, sabem que la túnica que porta la dona gran, li va inspirar una visita que va fer a una presó, on prostitutes malaltes, es cobrien amb aquesta peça de roba. Per tant, no sabem si és una persona d’edat o una persona destrossada per la vida i malalta. El que és cert, és que no ens suggereix “vida”, sinó tot el contrari. La criatura embolcallada amb un mantó blanc, amb els ulls tancats, com dormint, és la única que sembla quedar al marge del drama; o no?

La túnica de la dona te moviment, les ombres li donen profunditat i caient a la roba que s’acobla al cos. El seu perfil és seré, tramet una acceptació de la vida amb calma, sense crispació. La posició del cap de la dona nua, una mica cot i mig girat en relació al cos, mostra temor, no és una figura relaxada o en una posició de confiança. El cap de l’home sembla que no correspon a la primera idea de Picasso, sinó que colpit per la mor de l’amic, el va incorporar posteriorment. Crida l’atenció la posició de la mà esquerra, ja que aquesta mateixa posició s’ha vist en obres d’altres artistes, en figures que representen al déu en el moment de la creació. En aquest cas sembla més aviat una indicació d’advertència.

No es pot passar per alt la resta de l’exposició, integrada per fotografies i estudis que mostren el procés creatiu de Picasso i sobre tot, la presentació de l’obra Els terrats de Barcelona, en la que, gràcies a tècniques d’anàlisi actuals, s’ha pogut verificar que cobreix un primer treball molt semblant a La Vida. El re-aprofitament de les teles va ser constant en l’obra de Picasso, però el més destacat, és que en cap moment pretenia esborrar o amagar del tot les obres primigènies. Ans al contrari, incorporava colors i textures de l’obra antiga en la nova obra.

És una ocasió única per veure La Vida i crec que cal aprofitar-la.