Els resultats de l’informe PISA a Catalunya

Quan parlo amb els meus amics de política catalana, insisteixo una vegada darrera l’altre que no és de rebut el victimisme, sinó que cal, primer de tot, prendre conciència dels nostres errors per posar els mitjans per corregir-los. Què es fa aquí per impedir casos de corrupció ? Què es fa per no perdre el teixit industrial (sigui quin sigui)? Es demana el dret a decidir, per a fer què, com i de quina manera? Quin model volem seguir? És un moment ric pel debat i sobre tot, per l’autocrítica. El problema és que si ignorem els punts negres, mai es podran aplicar polítiques correctores. La solució fàcil: la culpa és dels altres. Al final es dóna a entendre que som unes criatures inmadures, sense capacitat per prendre decisions per nosaltres mateixos.

Aquestes idees se m’han fet un cop més presents, al veure la reacció de la Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Irene Rigau. Els resultats negatius que posa de manifest el informe Pisa, segons ella, son deguts a l’elevat nombre d’immigrants de països diferents (a diferència de Castella-Lleò o a Madrid on es concentra població sud-americana), i a que els centres que han participat no son del tot representatius, donat que no s’han passat les proves a centres concertats de zones amb alt poder adquisitiu.

He hagut d’esperar més de vint-i-quatre hores per pair aquests arguments. On queda el reconeixement del dret a l’educació per a tothom? o és que les zones riques en tenen més que les zones desfavorides? En un moment de decens de l’immigració no sembla un bon argument tirar-lis les culpes a aquest segment de la població. En tot cas, ja fa molts anys que s’està donant aquest fenòmen i no pot ignorar la Consellera que des del seu departament s’han aplicat diverses alternatives: aules d’acollida, per exemple. El que caldria analitzar ara, és que potser no han funcionat de manera adient i en que s’ha fallat. Però la baixa puntuació afecta a tot el col.lectiu d’estudiants.

Un altre argument que empra, és dir que en la propera edició ja no estaran inclosos els joves de 15 anys que optin a la Formació Professional inicial que contempla la Llei Wert. En que quedem, no va ser aquesta mateixa consellera la que va fer una crida a la insubmissió  i que va repetir a tort i dret que no s’aplicaria a Catalunya l’esmentada Llei? Per ser suau, és d’una incoherència que no té nom.

És hora d’aprofundir en el nivell de preparació dels docents i en la seva capacitat didàctica. La revisió del pla d’estudis segueix pendent de fer-se. Però no es tracta només dels coneixements, sinó de saber-los trametre a l’alumnat, tenint presents les circumstàncies actuals. Es viu en un món d’imatges, per tant cal modificar els mètodes pensant en les circumstàncies actuals, on la informació està a l’abast de la majoria. S’ha de ser capaç de motivar-los, de que entenguin que les matemàtiques (on s’ha baixat tres punts en relació a l’edició anterior) són útils, que poden ser fins i tot divertides, que els càlculs estan darrera dels jocs que segueixen en el seu telèfon, etc. El mateix es pot dir de les ciències (amb una baixada de 12 punts en relació a l’edició anterior). Els nens són curiosos per naturalesa i cal preservar aquesta capacitat, fomentant-la al màxim.

No puc deixar de reproduir una part d’una article aparegut ahir, dia 4 de desembre, a Crónica Global i escrit per Pablo Planas i titulat “La prensa se indigna con Pisa i Rigau acusa a los “recién llegados”” (En aquest cas fa referència a la premsa de Catalunya):

La consejera de Enseñanza de la Generalidad, Irene Rigau, tiene suerte. Son tantos los titulares que se descuelgan del informe PISA sobre la enseñanza en España que no debe quedar espacio para su valoración de las notas. Y son tantas también sus declaraciones que ya es casi imposible discernir si realmente piensa lo que dice o dice lo primero que se le ocurre. Tal vez por eso se pasan por alto sus palabras o merecen, a lo sumo, un despacho de agencia en rincones de los periódicos de escasa visibilidad. Literalmente, la consejera culpó a los “inmigrantes recién llegados” de las pésimas notas de los chicos (y chicas, que en paridad y paridas lingüísticas estamos a la cabeza a la mundo) en Cataluña. Como prueba, aludió a que en Castilla y León los resultados eran mejores porque su configuración demográfica es “más clásica y homogenea”. ¡Zasca! Y no pasa nada. En las tertulias de la noche se ponderaba la verborrea consejeril como un factor determinante en el suspenso, casi tanto como la febril actividad del ministro Wert para destruir Cataluña. Es decir, llega Rigau, convoca a la prensa de urgencia, como es su estilo, se larga una intervención que hiela el alma y punto. Los inmigrantes tienen la culpa. Pim, pam y ¡Visca Catalunya!

En un mundo normal, lo primero que haría un responsable político ante una catástrofe como la referida sería pedir disculpas, hacer examen de conciencia y tratar de poner remedio. Si lo que se trata es de buscar culpables; en el mismo mundo nuestra consejeraRiguau (y no es una errata) debería mirar hacia dentro y en el colectivo de profesores. En ningún caso debería ser posible abofetear de esa manera a los críos y estigmatizar a aquellos cuyos padres acaban de desembarcar aquí con lo puesto. Eso es acoso, señalamiento, ensañamiento y una dejación de responsabilidades casi tan indigna como la brutal acusación contra los “recién llegados”, un eufemismo que apenas esconde el tufo de superioridad y rechazo implícito en la acusación. La culpa es de los inmigrantes, ladra la consejera. Es que lo borda. La cuestión para ella es que España es mala, nuestros críos son unos cenutrios y encima hemos de asumir una cuota de “recién llegados” que por fuerza y por impureza retrasan el adecuado progreso dels nens i les nenes. ¿Y los profesores, los programas, los libros, los métodos, las instalaciones, las becas comedor y los comedores, las cocinas y los patios? ¿Todo eso no tiene nada que ver? No, se ve que aquí los males de la enseñanza son cosa de los RECIÉN LLEGADOS. En el resto de España, la comunidad educativa le imputa el fiasco persistente a los recortes de la derechona y a los constantes cambios de marco normativo. Y todos los periódicos claman por la regeneración y se exclaman por los resultados de Finlandia y la China.

 

No em cansaré de repetir que la millor inversió que pot fer un país, és en educació. Crec que no s’ha d’aspirar a aplicar el model de Corea o de la Xina, però si que cal ser més rigorós en les apreciacions i no pretendre enganyar a ningú dient que la propera setmana ja es trametrà a les escoles les indicacions oportunes. No se si és cinisme, incompetència o frivolitat. Cap d’elles és acceptable.