Davant l’horitzó. Fundació Joan Miró

El passat 24 d’octubre es va inaugurar l’exposició Davant l’horitzó a la Fundació Joan Miró. Estarà oberta al públic fins el 16 de febrer del 2014.

En aquesta ocasió vaig anar al capvespre i a l’acabar la visita vaig gaudir d’un espectacle meravellós: des del Pati de l’olivera, amb aquesta il·luminada i per sobre de l’edifici,  apareixia la lluna com una llesca de meló retallada al cel. No havia ningú i va ser un moment màgic. Va contribuir a aquesta sensació l’exposició que acabava de veure.

En aquesta mostra es presenten un total de seixanta obres (entre pintura, fotografia i escultura) amb el denominador comú de l’horitzó, abastant des del romanticisme, l’impressionisme i arribant fins els nostres dies.

Està organitzada en 14 converses diferents. En la primera sala es presenten tres obres de tres pintors catalans, de diferents èpoques i estils. La primera d’elles és de Modest Urgell i es titula Paisatge. Aquesta obra estava al vestíbul de l’Hotel Majestic, on solia pernoctar en Joan Miró quan venia a Barcelona. Es diu que es quedava moles estones admirant aquesta obra i en l’explicació d’aquest quadre, es comenta que es poden veure ja elements que amb el pas del temps en Miró utilitzaria també: la lluna o el punt de llum a l’entrada del poble. Per això crec que han posat a la paret de davant el quadre d’en Miró Pintura de l’any 1973.

Quatre horitzons. Perejaume

El tercer quadre és Els quatre horitzons de Perejaume de l’any 1991. He de confessar que em va captivar. Utilitza marcs daurats de fusta, com per indicar-nos la importància de l’horitzó. Al mateix temps, amb una gran simplicitat ens recorda la diversitat d’horitzons, uns més planers, uns altres més retallats i tortuosos, altres més arrodonits, etc. Et dóna la informació necessària de manera senzilla.

La seguen conversa està dedicada a la representació de l’horitzó per part dels representants del romanticisme i el simbolisme germànic, suís i escandinau. Em va agradar especialment el quadre Grand horizon bleu de l’any 1969 de la pintora Anna-Eva Berman.

A primer cop d’ull sembla molt senzill, molt pla, però poc a poc es veu el rigor en la col·locació del paper de plata que dóna forma al cel. Les aigües que fa, les

Grand horizon bleu. Bergman

iridescències,  formes diverses per representar la llum del cel que és tan canviant i rica que cal emprar aquest tipus de material. Però no deixa de sorprendre que en aquest quadre, tot és horitzó, no hi ha terra, és com estar situat en el límit.

La tercera conversa està dedicada a França i les seves avantguardes. Veure un obra pictòrica d’Alexandre Calder és sempre reconfortant, però em va cridar l’atenció la d’en Raoul Dufy, Promeneurs au bord de la mer de l’any 1926. Els colors, les formes que representen les persones passejant i que semblen estar realment caminant, la simplicitat, la dimensió de l’horitzó i del cel, en fi tot ell impacta, de manera que no pots deixar d’aturar-te davant d’ell.

El corrent de HumboldtLa quarta conversa està dedicada als pintors surrealistes. En aquest cas, on em vaig quedar embadalida, va ser front a quadre de Max Ernst, Humboldt Current, del 1951-1952. Mirat de prop, el color fosc del cel, està ple de pinzellades barrejant tons i colors diferents.Entre la foscor del cel i el blau de la terra, tenim la força de la llum concentrada en la lluna i en el riu que travessa tot el quadre.

La cinquena conversa presenta el contrast entre el tractament dels horitzons per per part dels expressionistes alemanys i els de l’art japonès. Realment el contrast és brutal. La Conversa 6 posa èmfasi en la dimensió espiritual de la representació de l’horitzó. El quadre de Marc Chagall, Le viellard et le chevreau, és tendre i al mateix temps molt dur. Aquest contrast de sensacions fa que el trobi molt interessant. La conversa 7  està dedicada a l’horitzó del paisatge industrial i postindustrial. La Conversa 8 presenta un contrast entre l’escultura de ferro de Chillida dedicada a l’horitzó del Cantàbric i l’obra de l’escultora Ann Veronica Janssens que interpreta un horitzó aquàtic dins d’una vitrina de metacrilat. La rotunditat del ferro i la suavitat dels tons blaus, et fa veure un cop més, la riquesa de les possibles interpretacions d’un mateix fenomen.

En la conversa 9 també veiem el contrast entre l’horitzó representat per un llum florescent i la rotunditat d’una tanca feta amb trons de fusta. Aquestes obres són un exemple de la visió nord-americana de l’horitzó i que tenen continuïtat en la Conversa 10. En la Conversa 11 vull destacar la simplicitat aparent de l’obra de Fred Sandback, constituïda per dues cordes col·locades en una cantonada, que queden a la mateixa alçada, però que al desplaçar-te t’indiquen el moviment de l’horitzó i l’engany que a vegades ens pot provocar. La següent Conversa, la 12, està dedicada a l’skyline urbà. És molt curiosa l’obra de Muybridge per estar feta l’any 1878. És el panorama de la ciutat de Sa Francisco agafat des de la colina de California Sreet. És la successió d’imatges enganxades, fetes amb gelatina de plata. També vaig trobar innovadora l’obra de Ruscha, Triuph del 1994. Es tracta de la representació de l’horitzó del cinema, on es veuen retallades les lletres The End i que es pot considerar que enllaça amb l’art conceptual.

Dins de l’espai de la Conversa 13, em va sorprendre veure l’obra de Zineb Sedira, Vue Apocalyptique, de l’any 2012. Les obres d’aquesta artista son de les MotherTongueque no et deixen indiferent. En aquests cas concret, es tracta d’una vista de la costa de Mauritània, a través d’una pared en runes. Recordo haver vist la seva obra Mother tongue, al Musée National Pablo Picasso,  a Vallauris (França), formada per tres pantalles, on es van presentant les imatges de mares i filles. La força de les imatges era tal, que no podies passar de llarg.

A la darrera Conversa, la 14, està pensada com el resum de totes les expressions que s’han vist al llarg de l’exposició. Com només

magritte

pretenc destacar les peces que a nivell personal em van dir més coses, en aquest cas, baix caure rendida una vegada més, davant de l’obra de René Magritte, Le Château des Pyrénées, 1959. Potser si que estem vivint sobre d’una roca que no toca a terra i ens pensem que estem ben assentats, o bé la roca representa la terra suspesa a l’atmosfera o potser les terres frontereres com son els Pirineus, estan en terra de ningú. En tot cas, no provoca cap neguit, ni estranyesa. Com a pintor surrealista, mirava de provocar amb les seves obres, fent que la gent que les contemplava, hagués d’anar una mica més lluny de la imatge pròpiament dita.

Crec que es nota que em va interessar molt aquesta exposició. Val la pena anar amb temps, mirar i remirar, avançar, tirar enrere, comparar, analitzar, escoltar les coses que les obres ens vulguin dir, en una paraula, gaudir-la amb tots els sentits.