Canvis en el cine

Imatge de cineLa setmana passada vaig veure dues pel·lícules  amb temàtiques molt diferents: Glòria (2013) de Sebastián Lelio i protagonitzada per Paulina Garcia i The Face of love (La mirada del amor) (2013) de Arie Posin i protagonitzada en els papers principals per Ed Harris i Annette Bening.

En el primer dels casos ens endinsa en el món d’una dona entre 50 i 60 anys, separada, inquieta, independent, espontània, dinàmica i amb ganes de viure. Els hàbits adquirits en estar sola, la relació establerta amb els fills, de respecte total, obliguen a plantejar-se la vida d’una manera determinada, no sempre compatible amb formes de vida d’altres persones. No estranya gens que aquesta actriu guanyes el premi a millor actriu en el darrer festival de cine de Berlín, fa un gran paper.

En el cas de The face of love, la trama gira entorn a una dona que fa poc temps s’ha quedat vídua. Plenament enamorada del seu marit i que intenta reproduir la relació que tenia amb ell, amb un home de gran semblança física. Per mi, la pel·lícula són aquests dos actors, omplen la pantalla, fan creïble l’ història. El treball de direcció d’actors funciona perfectament.

Em va cridar l’atenció que en ambdós casos , els actors fossin persones del que s’en diu edat madura. I això m’ha fet pensar en la relació que pot haver entre aquest fet i que la majoria d’espectadors que van a les sales de cine, son també persones d’una certa edat. No crec que sigui casualitat, sinó que la industria cinematogràfica, que passa per mals moment, és conscient d’aquest segment de mercat  li és fidel.

Amb les reflexions que em plantejo entorn al consum de bens culturals, ho relaciono també  amb la notícia apareguda avui al diari El País amb el títol:  Los españoles son los que menos pagan por la cultura en la UE.

Una dada que es ressalta, és que el 42% afirmen no anar al cine pel preu de les entrades. No es pot deixar de costat l’efecte de l’increment de l’IVA sobre el preu de les entrades. Espanya és el país que aplica l’IVA més alt, 21%, seguida del Regne Unit, 20% i després es troba Portugal amb el 13%, Itàlia el 10%, Irlanda el 9% i França i Alemanya amb el 7%.

És evident que aquestes xifres per si soles no ho expliquen tot. Caldria poder comparar amb la resta de productes culturals i amb la renda per capita i els salaris.

Que el preu sigui alt, no ho és tot, és veritat, però la resposta del públic davant de La fiesta del cine que es va celebrar els passats dies 21 al 23 d’octubre, fa pensar que té un pes específic elevat. Les cues davant dels cines van ser antològiques. Com també el té el fet que hi hagi un 37% d’espanyols que viuen en indrets on no hi ha cine, fet que els aboca quasi obligatòriament a consumir cine a través d’Internet.

Molta gent creu que no es pot continuar parlant del problema del cine. Existeix, és veritat. Però un cop dit això, que cal fer?

Algunes distribuïdores ja estan introduint nous tipus d’ofertes. Per exemple, es poden comprar fins a 20 entrades a 5,5€ que es poden consumir qualsevol dia de la setmana, a qualsevol hora, en un període de 3 mesos. L’exemple ja esmentat de La fiesta del cine, és un altre i estic convençuda que aniran sortint moltes més.

Perquè no és cert que només a les persones d’edat els agradi anar a les sales de cine, sinó que a tots els amants d’aquest gènere cultural, els apassiona compartir amb d’altres persones el visionat de pel·lícules en pantalla gran.