La flauta màgica. Òpera de Sabadell

Ahir vaig anar a l’estrena de la temporada dels Amics de l’Òpera de Sabadell. La primera òpera de la temporada va ser La flauta màgica de Mozart.

En primer lloc he de fer palesa la meva admiració i gratitud cap aquesta entitat per la tasca que realitza de difusió d’aquest gènere musical i per la labor formativa i docent que duen a terme a través de la seva escola d’òpera. Des de fa més de 30 anys (va ser fundada el 1982) s’ha anat convertint en referent dins d’aquest món i de la seva escola han sortit grans professionals que han tingut grans èxits a nivell internacional.

Veure de gom a gom el teatre donava una satisfacció que per desgràcia s’ha perdut a altres indrets com el Liceu. La contenció de despeses els ha permès mantenir els preus de les entrades, cosa important en els moments actuals.

Potser una de les manifestacions més palpables d’aquesta necessitat de contenció de despeses, es va posar de manifest en l’escenografia i posada en escena de La flauta màgica. En altres ocasions s’ha resolt millor. Va resultar molt pobre i en alguns moments no ajudava massa a entrar en l’obra. A títol d’exemple, el fer passar a Tamino i Pamina per dins d’una rutlla com a representació del foc, recordava massa el circ i els lleons que els feien saltar per un cèrcol amb foc.  El recurs utilitzat de forma preeminent durant tot l’espectacle, van  ser teles de diferents colors i textures.

L’espai de l’orquestra és reduït i obliga a emprar orquestres de dimensions petites. Això no és cap problema. El que si que em va semblar problemàtic, perquè influïa en el resultat, era la ubicació de les famílies d’instruments. Al costat dret estaven els vents i a mà esquerre, les cordes. En certs moments es sentien separats, predominant uns sobre els altres, donant una sensació de desequilibre. El director d’orquestra, Daniel Gil de Tejada, va haver de treballar la modulació en moments en que alguna de les veus quedava apagada per l’orquestra. Aquest va ser el cas de la Reina de la nit.

Em va agradar de manera especial el baríton Toni Marsol en el seu paper de Papageno. Aquest és un paper difícil,  no només per la part musical, sinó sobre tot en el aspecte interpretatiu. Existeix el perill de passar-se en la seva vessant còmica i presentar un personatge ridícul. No va ser aquest el cas, junt a una gran veu va trobar el punt just per fer entendre el personatge.

Tamino, el tenor Albert Casals, va posar de manifest la seva força de veu. Per a mi va faltar una certa modulació i coloratura. Se’l veia una mica rígid sobre l’escenari, potser fruit dels nervis de l’estrena i que en dies successius, esperem quedin superats i interpreti el paper en tota la seva grandària.

Molt bona Pamina (Eugènia Montenegro) i Sarastro (Iván García). Voldria destacar les tres dames de la Reina de la nit, tant per les seves veus com per la seva interpretació. S’anaven donant la rèplica una a les altres de forma fantàstica.

En conjunt, una nit agradable, gaudint de la música i d’uns bons professionals.