A late quartet (El darrer concert)

Hi ha pel.lícules que m’agraden per la seva fotografia, altres pel treball d’actors i per la direcció. Darrerament em fixo més en la tasca d’edició, ja que és la que dóna ritme a la pel·lícula, coherència en el pas d’una seqüència a un altre, introdueix elements musicals que em predisposen d’una manera o d’un altre devanit de les imatges i de l’història. En fi, que una pel·licula està formada per tantes i tantes coses, que com aficionada no pretenc quan escric sobre una d’elles, més que expressar els aspectes que més m’han impactat.

Moltes persones conegudes m’havien parlat de A late quartet, i tothom coincidia en que era molt recomanable. Crec que ja existeixen professionals dedicats a la crítica de cine, que fan molt bé el seu paper. A mí el que em va interessar més van ser els aspectes relacionats amb la música i que es poden extrapolar a la vida en general.

La peça seleccionada Opus 131 de Beethoven, és una al·legoria de la vida. No es pot parar entre mig, cal seguir fins al final. A més, no toquem sols, hi ha un conjunt més o menys ampli de persones que ens acompanyen. Però el primer instrument som nosaltres i cal que ens compenetrem molt bé amb els altres integrants del conjunt per garantir que soni correctament i que cadascú ocupi el lloc que li correspon.

Em va semblar molt important l’explicació que fa Daniel sobre el perquè  ha volgut tocar sempre en un quartet. La necessitat de compartir, en el sentit ampli del terme. Aquest aspecte sempre l’he trobat complicat. Els músics estan acostumats a estar sols amb el seu instrument, practicant i practicant hores i hores. La relació que estableixen amb ell, es pot considerar un xic especial. Trencar aquesta closca per adaptar-se a altres músics, a experiències diferents; ser capaços de posar-se d’acord fins i tot, en quina obra interpretar, renunciant a vegades a gustos o preferències personals, per afavorir al grup. Compassar criteris diversos, emocions que poden ser  a vegades divergents. Està disposat a repetir i repetir per aconseguir la perfecció del conjunt. Totes aquestes  circumstàncies i fets, em serveixen per comptar amb la música com una eina de treball quotidià, de relació i de forma de vida.

Per tot això, els personatges dels quatre músics em van semblar molt ben trobats i molt creïbles. Podies identificar-te amb ells. Equilibrats en la seva interpretació, tant individual com coral. Compensats els caràcters i registres. De gran expressivitat.

El guió elaborat de manera que el clima dramàtic va in crescendo de forma que es passa d’una situació amable i relaxada, a una tensió que incomoda i a la que no veus sortida possible: només pot haver un trencament, un canvi dràstic en les relacions viscudes fins aquest moment. Ja res serà igual.

Per a mi el paper de la filla desentonava una mica. Podia haver estat un personatge diferent o haver-ne prescindit. No és indispensable per la trama.

He de dir que jo també l recomano.