Hannah Arendt

He vist la pel·lícula dirigida per Margarethe Von Trotta sobre Hannah Arendt. En aquest cas, s’han ajuntat dos punts d’interès per a ml: la pròpia directora i la figura de la filòsofa i teòrica política, Hannah Arent.

Von Trotta, a l’igual que Hanna Schygulla, em recorden a Fassbinder. La força dels personatges s’aconseguia bàsicament per la interpretació d’aquestes grans actrius, encara que Von Trotta es va decantar més cap el terreny del guió i sobre tot, en la direcció. En aquest apartat de direcció recordo de manera especial “Heller Wahn” de l’any 1982 que aquí es va titular Locura de mujer.  L’actriu era la Hanna Schygulla. No es podia demanar més.

Sempre m’han agradat aquest perfil d’actrius, que donaven força a qualsevol personatge que interpretessin i sobre tot, els feien molt creïbles, apesar de la duresa de molts d’ells.

Crec que no ha de sorprendre  que dirigeixi els seus propis guions, ja que acostuma a triar personatges i temes relacionats amb la política i, de manera particular amb el món de la dona i amb situacions complexes.

La darrera obra seva, estava dedicada a la figura de Hildgard von Bingen, (s. XI-XII), abadessa benedictina, doctora de l’església, compositora de música i escriptora. Persona trencadora de motllos i normes existents i innovadora en tots els aspectes de la vida religiosa i civil de l’època.  “Vision” va ser estrenada al 2010.

No sorprèn que es decidís a fer una pel·lícula sobre Hannah Arendt. Com ella mateixa ha comentat en alguna ocasió, era el final d’una trilogia sobre la història d’Alemanya, que va encetar amb Rosa Luxemburgo de l’any 1986 (període d’inicis del s.XX), va seguir amb El valle de las rosas (2003) (període nazi) i conclou amb Hannah Arendt (període dels anys 60). És un d’aquests personatges que van marcar la seva època i que encara ara, no deixa indiferent a ningú que l’hagi seguit. (Recomano la biografia escrita per Laure Adler. Hannah Arendt. Editorial Destino, 2005)

Jueva exiliada a EEUU, es trasllada a Jerusalem per cobrir el judici al nazi  Adolf Eischmann, segrestat a Buenos Aires i traslladat a Israel pels serveis secrets d’aquest país. A més dels articles  al The New Yorker sobre el desenvolupament del judici, es va publicar el llibre Eischmann a Jerusalem. La banalitat del mal. 1968. Va provocar forts enfrontaments i va ser qüestionada i deixada de banda per amics i coneguts.

Com l’història és prou coneguda, o fàcil de saber, la idea que em dóna voltes pel cap, son els punts d’encontre amb el documental, ja tractat aquí, The Act of Killing.

El concepte que va introduir sobre  la banalitat del mal, entès com que el mal no parteix de l’individuu sinó de les circumstàncies. Eischmann es sent formant part d’una idea gran i que ha de complir el paper que te assignat. El tracta com un buròcrata, no com un monstre. Per mi és molt significativa la frase que diu Hannah Arendt quan a la Universitat fa una defensa de les seves idees, en que expressa que l’aspecte més negatiu d’Eischmann és que va negar la capacitat de pensar que té l’ ésser humà per quedar-se només en actuar seguint uns criteris marcats per altres.

Aquest mateix concepte, crec es pot aplicar  al personatge de Congo, que portava una vida ben normal després d’haver comés actes de tortura i violència que ens repugnen i van contra la pròpia naturalesa humana. De la mateixa manera, arrel de la petició de la justícia argentina de la detenció de torturadors espanyols, he pensat que molts d’ells deuen passar per venerables persones grans que desperten sentiments de tendresa.

Una de les acusacions que li fan a Hannah Arendt, és que converteix en un discurs filosòfic tots aquests aspectes. Crec que és necessari que hi hagi algú que sigui capaç de posar llunyania per poder pensar amb claredat, però l’ésser humà està compost de raciocini i de sentiments. No es poden separar: han d’equilibrar-se entre si.

Em va resultar molt interessant de veure, i crec que tornaré sobre ella per repensar amb calma moltes de les coses que diu. Al mateix temps comprenc quan la pròpia Margarethe von Trotta va dir en una entrevista: ” Es un milagro que la película Hannah Arendt haya tenido éxito”