Periodistes iranisEl passat 27 d’agost, es va publicar en el blog Mujeres  aquesta fotografia encapçalant l’entrada. Em va impactar i em va fer reflexionar. Iran és un país islàmic. Aquesta afirmació ajuda ja d’entrada a posar les coses en el seu lloc al supeditar tots els costums, educació i forma de vida a aquest pensament. I el que és més important, no deixa marge a altres alternatives de vida ni respecte altres opcions o creences.

He vist comentaris que parlen de manipulació de l’imatge o que està extreta fora de context, ja que diuen que no es tracte d’una roda de premsa sinó de la recepció a un alt càrrec. De la mateixa manera, addueixen que hi ha homes drets per falta d’espai (que són periodistes), i que les dones van optar per seure. Tot això em sembla caure en els detalls i no anar al fons del tema.

Una premissa fonamental és el reconeixement i el respecte per les cultures diferents a la nostre, de la mateixa manera que volem que ens respectin a nosaltres. Dit això, em sembla important recordar com han evolucionat les lleis a l’Iran en relació a les dones.

  • Es poden diferenciar diversos períodes. El primer el situaria en la revolució constitucional que va anar del 1905 al 1911. Els canvis van propiciar la participació de gran nombre de dones, i sobre tot, van poder tenir un paper actiu a les escoles i en els diaris. El següent període s’inicia amb la derrota dels constitucionalistes i l’arribada al poder del Shah Reza Pahlaví i el manteniment de la seva dinastia fins el 1980. En aquest temps van haver lleis i accions contradictòries. Per un costat es van tancar els diaris creats per dones i es van prohibir les associacions promogudes també per dones. En paral·lel, es va promoure l’educació per a tothom, es va retirar el vel i es va assignar salari per les dones que treballessin.
  • La revolta que es va inicià el 1979 va suposar un gir important a favor del conservadorisme religiós, amb la imposició de la obligatorietat de l’ús de la Hiyad.  Però les necessitats econòmiques i els canvis generacionals, van propiciar que durant la dècada dels noranta, es produís un increment en la taxa de treball femení i fins i tot el govern, va afavorir la incorporació de les dones a determinades carreres (pediatria, ginecologia, etc.)
  • A les eleccions del maig del 97, es va donar una forta participació de les dones que van votar pel clergue reformista Jatamí.
  • Actualment i des de les eleccions del passat mes de juny, el president és Hasan Rohaní, encara que el veritable home fort és l’ayatolà Alí Jomenei.  (Veure la notícia d’euronews anterior a les eleccions)
  • Què s’espera del nou president. Incloc la carta d’Amnistía Internacional | Irán: El nuevo presidente debe cumplir las promesas en materia de derechos humanos.

En paral·lel a tots els canvis polítics que s’han donat, no podem oblidar certs punts de la llei iraní que fan referència a les dones:

  • la vida d’una dona val la meitat de la d’un home. Codi penal.
  • el testimoni d’un home equival al de dues dones.
  • les dones necessiten de permís marital per treballar fora de casa o per viatjar fora del país.
  • segons la llei d’herència, a les dones, en diverses oportunitats, els hi correspon la meitat del que els hi correspon als homes.

Tot aquest conjunt de lleis i fets  els hem de tenir presents en el moment de veure la fotografia,  no ja amb els nostres ulls, sinó havent vist i sentit els que les pròpies dones iraniïs i diferents instàncies internacionals pensen. Per tot això, no em puc quedar al marge i us proposo pensar una mica en aquest tema.