Atur femení.

Fa uns dies vaig llegir un article sobre l’acompliment dels Objectius del Mileni  marcats per l’ONU. Em va cridar l’atenció el cas particular de Bangladesh que ha aconseguit reduir la pobressa, passant del 57% en els anys 1991-1992, al 31% en l’actualitat.

Aquest descens no vol dir ni molt menys, que els problemes estiguin tots en vies de resolució, (cal tenir present que el punt de partida era molt baix),  però  es veu un progrés real.  És de tots conegut el pes que ha tingut en aquest procés el Banc  Grameen, que amb la concessió de microcrèdits a les dones, i amb el treball en grups i la responsabllitat compartida, ha aconseguit tirar endevant molts projectes que han contribuit directament al creixement del país. A més dels beneficis econòmics, cal recordar els beneficis a les persones, en la mida que incrementen la seva autoestima, ajuda a la socialització i a la implicació en el seu entorn.

Aquesta notícia m’ha fet reflexionar sobre casa nostra. Per un costat estem veient com s’incrementa el nivell de pobresa afectant de forma especial a les criatures i per altre banda, no s’aconsegueix frenar la violència de gènere i el maltractament, amb el que això comporta d’infravaloració per part de les persones que el pateixen. No sóm capaços de buscar alternatives a aquestes situacions?

En situacions de crisi, la taxa d’atur femení s’incrementa ja que encara existeix la creença que és l’home qui és el responsable de l’economia domèstica i les empreses opten per enviar primer les dones a casa.. En els darrers anys, treballs considerats bàsicament femenins, com treball a domicili, cura de gent gran, malalts o criatures, han sofert un descens brutal, afavorit per la desaparició de subvencions o la retallada en l’aplicació de la llei de dependència. Circumstàncies totes elles que recolzen el punt exposat amb anterioritat.

Si fem un cop d’ull a la taxa d’atur a Catalunya facilitada per l’Idescat, en el darrer any (juliol 2012-juny 2013), dels joves entre 16 i 24 anys, diferenciats per sexe, es veu que la taxa d’atur de les dones és sempre inferior a la dels homes, posant en qüestió el criteri que sempre s’havia mantingut. Tan pot ser que estiguin treballant en l’economia submergida, en l’economia familiar, o que en època de crisi, ja no busquin feina. Una possibilitat  que no he pogut contrastar per manca de dades relatives al mateix perìode, és veure si s’ha produït un increment en els cicles formatius d’estudiants noies. Però al marge de les xifres globals, es constata que l’increment en un any de la taxa d’atur, en el cas de les noies ha sigut d’un 4,6% i en el cas dels nois d’un 5,1%: es manté la mateixa tendència entre ambdos sexes. Taxa atur,

Hi ha alguna sortida?

Ja existeixen fundacions i entitats dedicades a la integració de dones en perill d’exclusió que realitzen una tasca encomiable. Però crec que caldria buscar altres vies.  A tall d’exemple, a moltes ciutats s’estan implantant  horts urbans. Es podria concedir la seva explotació a grups de dones, que poguesin seguir tot el cicle productiu, des de la sembra, fins la recollida i posterior venda dels productes dins dels mercats municipals. Ja se que les parades de verdures s’em poden tirar a sobre. Però si es pogués especialitzar la producció, o elaborar productes que aportesin un valor afegit, potser les coses es veurien diferent. I tot això gestionat directament per un grup de dones que es fessin responsables entre si de tot el procés. Si decideixen que per torns es fan càrrec dels fills mentre les altres treballen, perfecte. Si una té més manya en la presentació de productes, dons molt bé. Que cada una pugui desenvolupar les seves aptituts, aportant-les al grup, i que totes es sentin igual de responsables.

Sóc concient que cada cop que escric, sigui el tema que sigui, arribo a la conclusió de que tot és un tema d’educació i de cultura. Segurament encara fa pocs anys que les dones, en aquest país, ens hem incorporat massivament al mercat de treball. En conseqüència, encara no existeix una creença arrelada en la població, de la importància d’aquest fet i encara es pren com un fet secundari, d’ajuda quan l’home no aporta prous diners a l’economia familiar. Tots aquests criteris s’han de revisar en profunditat. Els models familiars han canviat i no podem seguir aplicant normes antigues. Cada persona ha de poder ser autònoma econòmicament, és l’única via.

Sempre he defensat el dret a la diferència entre homes i dones. No es tracta de que els homes siguin millors o pitjors que nosaltres, senzillament, sóm diferents. A partir d’aquí, hem de buscar noves formes organitzatives i de gestió.

No es pot passar per alt que Bangladesh no ha deixat en cap moment d’invertir en ajudes socials per combatre la probressa. A pesar dels canvis de govern, de tendències diferents, tots han estat d’acord en no oblidar mai aquesta prioritat. Per desgràcia, no sembla que els nostres governants segueixin el mateix camí, però és responsabilitat de tota la societat,  recordar-los-hi i si s’en obliden, haurem de ser consequents amb el nostre vot en les urnes.